De la tragèdia segons Karl Jaspers

Els ulls del boig amiden
el tetrabric mig buit
i un esgarip caigut
entre cartrons i ronya.
Sota l’arcada gòtica
uns nens esnifen cola.
Veus ronques, roba bruta.
I, enllà, una dona ajupida
ja acull l’esquitx d’un vell.
Ben poca cosa, Karl,
per a aquells que, ardits, s’abeuren
en germanismes, sagues,
i tragèdies gregues;
en el vent i el terror
que ajup les hores fredes,
en tot allò magnífic
i grandiloqüent
(el drama com a privilegi,
la crueltat estètica)
que esdevé excels revers
de la realitat més sòrdida.
Ja prou vas advertir-nos-ho:
la misèria, per a alguns,
no és res sense grandesa.
L’atzar, la mort, la malaltia…
Mitjans tan sols d’una tragèdia
que mai no s’assoleix
si la nafra és vulgar.
I Èdip vagareja, tot sol,
i entre els carrers més vells
es pregunta qui és
la mare que, en filera,
ran d’una llum vermella,
fa l’ullet als clients.