De manera que lo comte no s’aturà…

DON PEDRO: […] De manera que lo comte no s’aturà res?

LÚCIO: A la fe, no res en la proprietat; la fidelitat se reservà i volgué que el tinguessen per sobirà senyor i també volgué posar lo veguer de la mà sua, com per a vui lo posa lo rei per fer execució de qualssevols provesions que per los oficials de la ciutat se proveixen. Però està tan restret en son ofici que, si no fa sinó lo que fer pot, no farà casi res més d’executar, com he dit, lo que, per los oficials que administren lo criminal i lo fiscal i los altres que tenen càrrec del regiment de la ciutat, està proveït, com ho sap millor lo senyor Fàbio.

FÀBIO: Així és, i en lo de la jurisdicció és tant lo que donaren los ciutadans que és cosa que par no es deu creure; és tan gran, en fi, que encara que lo rei sia dins Tortosa, no poden administrar la justícia los oficials de la cort, sinó los de la ciutat. […]

DON PEDRO: […] Mas los ciutadans d’ací, sé que no guanyaren ells mateixos la ciutat, que lo comte, los genovesos, los templers, lo senyor de Montpeller, lo Montcada i, finalment, tots los altres catalans la guanyaren. Entenga jo açò i traeu-me d’aquest perplex, per mercè, que molt hi folgaré.

FÀBIO: Això dirà millor lo senyor Lúcio perquè sap millor; que jo, los efectes veig, mas la causa ignore.

LÚCIO: Jo ho diré, però primer vull que entengau, senyor don Pedro, que aqueixa jurisdicció ja està més evacuada del que seia mester.

DON PEDRO: També m’ho vull creure jo; que los pobles que davall de domini real estan no poden durar ab tanta llibertat. […]

LÚCIO: […] dic, senyor don Pedro, que totavia les coses de Tortosa, en lo que toca a privilegis i llibertats, són tantes i tan admirables en general i en particular, que són difícils de creure, i han de menester molt espai per a contar-les; no les creurà ningú, si no [és] que anem ab los actes en les mans. […] a més del que té dit lo senyor Fàbio sobre la jurisdicció, té també Tortosa privilegis admirables, obtenguts après per sos serveis, que no són de menos consideració que los de la jurisdicció; que primerament no és obligada a passatges de prínceps, ni a sometents, ni altres mil coses de menys substància a què los vassalls són obligats a sos reis i senyors. Mas la causa de tanta llibertat i jurisdicció […]; i així li posà lo més cruel siti que mai se véu sobre un poble perquè conjuntaren en una tots los moros de València, de Múrcia, d’Aragó i també de Catalunya, que encara n’hi havia molts; […]. Los ciutadans novament poblats, contra la porfia i la fúria dels moros, resistiren virilment […]. […] determinaren, los ciutadans, d’enviar per socorro al comte, que, com he dit, era leshores en Urgell, lo qual respongué que en ninguna manera podia per a leshores socórrer-los […].

LÚCIO: […] Los ciutadans […] juntaren son consell i, […] determinà’s […] que matassen totes les dones, minyons i altres persones inhàbils per a fer armes, i que aprés cremassen tots los tesors i robes, com en altre temps ho feren los de Sagunto i los de Numància, i fet açò ixqueren aprés com a desesperts a morir ells combatent ab los enemics.

LÚCIO: […] Mas lo que aprés se’n seguí i lo que aprés se’n féu, en lo que tractam de les llibertats, fa prou testimoni i prova que he dit […]. La diligent matrona, ponderada bé la tan urgent necessitat, ajuntant o més discretament que pogué les altres dones en una església, i proposat tot lo que havia passat i sabut, sens dir-los de qui, dient-los que convenia molt que entre totes fabricassen algun remei per a tan gran mal com los estava aparellat, que altrament tinguessen per certa la universal perdició d’elles i sos fills.[…] I finalment conclogueren que elles havien pensat una cosa per remediar los mals que tenien dessobre, molt bona i molt convenient, i era que totes elles s’armaren i pujaren a les muralles ab llances i altres armes vistoses i de ferir, i ab moltes banderes i atambors farien gran vista i soroll de gent de guerra, i que los hòmens, per altra part, tot en un temps, molt ben armats i determinats, ferissen en los enemics […] però que abans que açò se fes, llançassen dos hòmens al real dels enemics […] los quals se deixassen [prendre] […]

DON PEDRO: Meravellós pensament, per cert; par que fos com l’ardit que tingueren los grecs per a pendre a Troia quan deixaren lo Paràdion, llançant per a declarador de son fingit propòsit ad aquell Sinon.

LÚCIO: És veritat, mes allò fonc per destrucció d’aquella ciutat i, açò per a salvació d’aquesta. Los ciutadans […] acceptaren lo consell; i fet primerament tot lo que s’havia de fer, ço és, tramesos los hòmens al camp dels enemics com estava acordat i armades les dones ab la forma apuntada i pujades a les murades, los cristians, ab grandíssima fúria i esforç, ixqueren a la cruel batalla […].
[…]

LÚCIO: […] tostemps són estats los d’esta ciutat descuidats de saber qui són i d’on vénen. No es passa així en olvit la consemblant haçanya que feren les dones, mullers de catalans i almogàvers, en la ciutat de Galípoli, prop de Constantinoble, en l’any mil tres-cents seixanta-vuit, quan los marits ixqueren a pelear i vèncer los genovesos, perquè ho refereix molt bé Zurita en los Annals d’Aragó, tom 2, lib.6, c7, a la fi. Fins lo nom verdader de Tortosa a penes s’és entès en ells, sinó de vint anys a esta part. […]

LÚCIO: […] un esquadró de moros, que no havia sentit la rota dels altres moros perquè estava en lloc molt desviat d’aon se feia la batalla, se determinà, mentres que los altres combatien, de llançar-se dins la ciutat; i a la que ja estaven per a entra, los isquè a l’encontre un romeu que estava assentat al portal, lo qual combaté ab los moros ab tanta virilitat i fúria que els féu retirar i posar tots en fugida; i era açò en l’hora que ja també los altres moros eren arrancats del camp. […]

LÚCIO: […]; i lo portal, per a vui, se diu lo portal del Romeu. […]

LÚCIO: Fet açò per una part, trobant-se lo comte en Ramon Berenguer desocupat […] vingué des de Lleida ací a Tortosa per un desculpar-se […]. Ja que fonc al portal, a la fe, tancaren-li, los ciutadans, a porta molt gentilment. […]

[FÀBIO] Ara vinc a conèixer que som de més valerosos pares que jo pensava, i que deuen ser més mirats en coses de valor i virtut.

LÚCIO: […] com no los havia pogut socórrer, assegurant-los que en l’esdevenidor ell los faria tal esmena, que clarament coneixerien quan los amava.[…] la voluntat d’ells no era deixar-lo de tenir per senyor, ans bé los plaïa posar-se debaix de son domini, i senyoria; mas que, puix ell los havia desemparats en tan gran necessitat e infortuni, de tal manera que ells mateixos en ses pròpries forces e indústria s’eren haguts a restaurar dels perills de la universal perdició, que era com que els mateixos se fossen conquistats, era molt gran raó que lo comte los poblàs en la ciutat ab tota voluntat d’ells i donàs privilegis i llibertats a son plaer, el la qual petició i demanda lo comte consentí volonters, i aixís donà llicència que ordenassen, com millor los paregués, les lleis i estatuts ab que regissen. Los quals, ab aquest poder, ordenaren los costums […] que ixqueren de regla i de medida, i alguns costums ordenaren que eren contra dret canònic […] i los hagueren de corregir […].