De nit feia un sol negre

De nit feia un sol negre.
El cel era el cos poderós d’un esclau
que dorm després d’una jornada sota els fuets.
I al vagó, entre els embalums,
un braç en la fosca va argollar-me:
vàrem fer el breu camí
de la roba descordada a la nuesa.
Que poc espai de llavis
entre els besos. Que ràpid
el foc. Que suau
la cendra. A fora,
resplendien lluny en la negror
les flames altes de les refineries
com reflexos d’una cadena d’or
damunt un tors pelut.
El tren travessava el túnel de la nit
fins que et vas desvetllar a l’alba:
el dia, espelma nova,
naixia per cremar. El cel
tenia un color de cames nues
i encara et veieres rastres de les carícies a la pell
talment la senda que deixen les caravanes
per les dunes.