De tant en tant…

De tant en tant, encara, Benissanet té una olor que ofega totes les altres: la que fa el riu quan surt de mare. Primer, mentre l’aigua s’escampa per les sénies, se sent la bafada apegalosa de la humitat. Després, quan l’aigua arriba als carrers, augmenta la llefiscositat de l’aire i tot fa olor de poblat lacustre. Finalment, quan el riu se’n torna, el poble queda uns dies empastifat d’una pudoreta àcida, de fangar, d’herba i de fullaraca consumida.
El riu no s’acontenta d’impregnar d’olor fluvial tota la vila, sinó que hi deixa també la seva firma, de cap a cap. Totes les cases agafades per l’aigua porten aquesta marca: una ratlla humida i salnitrosa inesborrable. Com si no fos prou, molta gent té la mania d’encastar sobre aquesta ratlla una rajola envernissada, molt bonica, feta fer expressament, amb un dibuix figurant un peix que neda.
Aquestes rajoles, a més d’assenyalar el dia, el mes i l’any, porten literalment aquesta llegenda: “Aquí llegó la riada”.
Sembla que aquestes rajoles i el fet que recorden haurien de donar a Benissanet una atmosfera especial, de perill i tragèdia permanents; però res d’això no passa, potser perquè tothom sap que les riuades catastròfiques no es produeixen més que cada cinquanta anys o perquè tothom ja hi està fet.