Deixa que el vent

Deixa que el vent
esgarrapi el son i que la veu
resti sotmesa.

I enfonsa els dits
en els records, en subtils
espires de claror

Són històries de debò,
les que conjuminen el temps,
j els sospirs es perden en l’aire.

I pels batents de les portes
s’escapen els crits.
La fugissera memòria

no computa més que fets,
no el tremolor; la por
del dir o el saber imprecís.

Traç lleu i persistent
que es grava lent sobre la pell.
Una cicatriu inesborrable.

El llum del menjador.
L’ombra de la mà
damunt del paper.