Del cel blau

Del cel blau va ploure cendra
quan van volar els ponts,
cendra de les cases,
dels arbres, dels marges,
dels homes, de les il·lusions;
ja feia dies que l’horitzó retrunyia
i la fressa es replegava assetjant-nos,
de casa meva a casa els avis
ens separaven dos ponts,
quan vaig passar el primer
vaig veure uns homes que hi furgaven,
vaig veure també com farcien el segon
als extrems i al mig amb barrinades;
jo tenia deu anys i bones cames
però no sabia cap on m’havien de portar,
—He d’anar a donar un encàrrec a l’àvia,
quan torni encara podré passar?
—Sí home, sí, passa tranquil,
això només ho fem per precaució.
De llavors estant no vaig parar de córrer.
Vaig dir als avis el missatge dels pares:
—Passi el que passi, aquesta vegada
ja no ens mourem de casa.
I vaig passar els dos ponts
i va ser aquella nit
que els homes, les idees, els arbres, les cases
i tantes altres coses que estimàvem
junt amb els ponts van volar al cel per ploure fetes cendra.