Del meu àlbum

Era al caient de la tarda;
el temple estava desert:
em varen dir que guarnies
la capella del Roser,
i sens remor vaig entrar-hi
com a lladre o com follet.
Vora teu vaig enfilar-me
i vaig dar-te el bes primer,
mentre ton cap, vida meva,
fugint poruc a l’incert,
la llàntia de la capella
feia brandar dolçament.
Aquelles flors se marciren;
nostres ànimes també:
tot s’ha mudat en la terra;
ni et conec ni jo em conec;
mes encara veig la llàntia
com s’engronxa dolçament.

Els nostres ulls en l’església
s’han trobat aquesta nit:
indiferenta et quedares
com si mai m’haguesses vist,
però ja els grans del rosari
no han corregut per tos dits.