Des de ma casa…

Des de ma casa, veig
l’Alqueria del Pi,
gloriosa, resignada,
esperant el seu fi;
esperant que es cumplisca,
implacable el seu destí
d’elegia i picola,
d’enderroc i polsim…
Com la crosta del pa,
baix el gran sol, lluix;
¡quina melancolia
té allà a boqueta nit!…
Dóna pena acostar-se,
pel vell, polsós camí,
i veure com està,
caent-se tota, allí…
L’Alqueria, solemne,
a l’ombra del gran pi.
¿La deixarem que es caiga,
poquet a poc, així,
hui un taulell, i demà…?
L’Alqueria del Pi,
gloriosa, resignada
¿a un final ben trist?