Des del pont de Mühlberg

Veig les cases, els descampats de Can Baró
o el teu perfil, fred o calor, odi i amor
entre sobrietat i alcohol.
Cerveses llargues que cauen com cops de boxa,
estiu en dies martiritzats per l’agonia
fins que la nit els alleuja.
Lectura ràpida, vol lleuger quan tu hi ets,
pas cansat sobre filferro roent la distància,
mig gram d’heroïna no dóna pas per a tant,
ansietat lenta quan sento que la teva veu se’n va,
programes de televisió que repeteixen els mateixos gags,
impertinència tot el que no sona a tu o a les teves mans,
llavis que diuen sempre sí i no saben que és possible
dir potser. Crida’m en el buit quan viatgis sense mi,
crida’m entre somnis quan viatgi sense tu.

Toco els teus braços gèlids com el ferro de l’estructura,
terra de taulons de fusta i fòrceps al vent que xiula,
també entre els pins i les antenes solitàries,
que senten nostàlgia de les barraques,
de la pobresa oblidada a la muntanya
oblidada de l’antiaeri que defensava la ciutat
com jo t’estimo entre bombes, desolació i caos.

Passegem de nit, sols com només viuen els orfes,
la caiguda és com la riera d’Horta sense fanals,
negra com la gola del llop
o blanca com els ullals.

No hi ha lluna, ni desig, ni compassió.
L’amor és, també, un camp de cards,
desequilibri físic, diàleg impossible.
Et repeteixo, amb reserves, el vers del poeta:
«No hi ha res de bo en tu, per això t’estimo».