Després Innocenci pujava…

Després Innocenci pujava pel carrer dels Alemanys, carrer estret i silenciós, de cases grans i d’aspecte senyorívol, amb portes amples, adovellades, mai obertes. Estem gairebé segurs que, si hi truquéssiu amb força rebotent el picador d’anella, sols us contestaria la ressonància interior. I, amb tot, juraríeu que estan habitades. Però per qui? Ah!, segurament per éssers enigmàtics! Per algú que dorm de dia i surt de bella nit per la xemeneia, com les bruixes.