Dins el darrer blau

Entre 1688 i 1691 a Mallorca se signen quatre autos de fe que porten trenta-set persones a la foguera. Gabriel Valls, el rabí que en aquest fragment del cap. I de la segona part de la novel·la, incita a la fugida dels xuetes de Ciutat, morirà compromès amb la seva gent

Carme Riera Guilera

Palma, Mallorca

 - 

1948
Categoria: Segle XX
Del llibre: 

Fragment Text literari

Dins el darrer blau

La matinada els ha trobats desperts. Com un menjar d’agredolç han tastat aquesta alba. La majoria han feinejat tota la nit i han resat. En veu baixíssima, cadascú a ca seva, han entonat salms de lloança i d’agraïment. Han desen¬terrat les alfàbies, escorcollat els amagatalls, remenat els calaixos. Tot quant pugui ser de profit ha estat triat: els doblers, l’or, les jo¬ies. Les dones han cosit butxaques i butxa¬cons, han afegit folres d’estam a les falderes. Han pastat pa i l’han enfornat, han fet pu¬jar les coques. Però en sentir n’Eloi han deixat les agulles, han apagat els focs, han tancat els obradors i s’han mudat amb les millors robes de què disposen per anar a missa.
Ja prenen l’aigua beneïda i es disposen per complir amb el precepte. Disseminats pel temple no escatimen devoció.
En acabar, han tornat al Segell i a l’Argenteria, però cap no s’ha posat roba per feinejar. Han conservat els vestits bons, els vestits de festa, per anar a fer quatre passes. Les dones han agafat un farcell amb el pa en butxaca, perquè han decidit aprofitar el bon dia, un dia net amb un cel de glòria per dinar a la riba i gaudir d’una primavera que sembla haver-se avançat quasi dues setmanes al calendari i promet suavitats endolcidores. No han sortit junts. Ho han fet en petits grups, alguns amb la família, d’altres tots sols. Cap d’ells no crida l’atenció. Saluden els coneguts, s’inclinen amb una bona capada davant els senyors de categoria i fins i tot besen l’ametista puríssima del Bisbe en topar-se’l casualment devers la Portella, quan torna a Palau. El bisbe els beneeix i descambuixa els infants que se li acosten. Els infants caminen devora les dones botant i cridant. Van nets, amb les clenxes ben dretes. Els homes en arribar a l’Hort del Rei els passen davant. Es reuneixen i formen un grup compacte. Precedeixen els seus en travessar la Porta del Mar, albiren quins llocs seran millors per descansar una estona, quina gent trobaran per la Riba. Endarrerits queden alguns vells, arrossegant les passes, peu coixeu, fan també via, així com poden, amb el temor de no arribar a temps. Els ha costat molts de doblers i moltes més paraules de ser admesos i qualcun no es pot avenir que a la fi hagi arribat l’hora. Van carregats. Duen tot quant tenen dins les bosses ripuntades al cos de les camies, ben estretes amb els guardapits; dins els calçons amb bufes, dissimulades pels plecs, hi traginen les mercaderies més riques.
A la Riba, entre les roques, els primers que han arribar trien els millors llocs per estendre les estovalles i es preparen en calma per dinar, truites i cocarrois, a més de crespells. Però no tots tenen gana. Hi ha famílies en les quals ningú no ha pogut atracar-se res a la boca. Neguitosos, esguarden cap a Porto Pi el vaixell anglès, un xabec fosc amb el casc pintat de verd i negre, que altres vegades ha ancorat al port, tant com la ciutat que s’arraïma a l’esquerra, de color daurada de pedra de Santanyí, la ciutat que la riera xapa en dos bocins, vetllada pels campanars, com a torres de guaita, protegida per les murades i els baluards. La ciutat hostil que els rebutja i els foragita però que tanmateix és la seva. La dels seus pares i els pares dels seus pares i els besavis i els rebesavis i, encara més enfora, més enllà: la ciutat on arribaren, quan començà la diàspora, els primers antiquíssims avantpassats. Coneixen les seves pedres, els seus murs. Ulls clucs endevinen els carrers, es saben de memòria les esberles, els cruis, les taques de les façanes. Han menjat ris fruits dels seus horts, s’han acostumat al vent, que de vegades mou guerra i tot ho arrabassa d’una revolada, a la manca de pluja i a les tempestes feréstegues del setembre aïrat, com aquella que desbordà la riera i arrossegà en les seves aigües desbaratades tot allò que trobà al seu enfront. Més de quatre mil morts en una nit salvatge. Els cadàvers inflats i tumefactes suraven dins la badia l’endemà de la desgràcia i encara seguiren surant el sendemà i l’altre, premonitoris de la pesta que es declarà, el mal més lleig de tots els mals, dels quals ells i només ells eren culpables. Molts conciutadans els acusaren d’haver provocat les inundacions, d’haver cridat la tempesta, d’haver convocar aquell desveri de pluja que féu baixar les aigües tèrboles i colpidores. Cons si el poder dels avantpassats, venjant-se d’aquell baptisme imposat, fos com el poder de Jahvè, Senyor Únic del cel i de la terra que té poder per enviar el llamp i deturar el sol.
La ciutat queda enrera. Vora el campanar de Santa Eulàlia, el Segell i l’Argenteria, els seus carrers; gent des carrer són anomenats pels altres. En algunes cases no hi queda ningú. Però hi ha plats bruts dins el rentador, espe¬rant a la nit que torni la criada, que no se’n podrà avenir. La criada cristiana davant la qual dissimulen i fan com si passessin el rosari i mengessin xulla. A la fi s’ha acabat la farsa. Basta de dissimulació. Ja n’hi ha prou de comèdia Se’n van. Fugen. S’escapoleixen. Saben que violen la llei que els prohibeix abandonar aquesta terra. Saben que, si els hi apleguen, tindran pena de la vida. Però si es queden, també. Des que morí Costura, des que el pare Ferrando per assistir-lo les darreres hores no el deixà ni de nit ni de dia, les coses s’han complicat. Aviat començaran els processos. Aviar l’agutzil, amb amenaces, trucarà a les seves portes o els les esbucarà de pressa sense cap recança. Ja té a punt els homes amb la destral. Trucarà de matinada, a la mala hora, per espantar-los més, per acovardir-los més. A les males els farà vestir i els llevarà la son que encara s’aferra a les parpelles. Ja senten la remor ferruginosa dels forrellats en despassar-se i els crits i els plors dels infants. Com a bistis els clavarà els esperons i els menarà a la Casa Negra, la Casa Fosca d’on qui sap si sortiran escurats o per cremar de viu en viu.
Abandonen. Parteixen però no renuncien. Un dia es nostros fills o es fills des nostros fills tornaran a cercar el que és nostro, el que deixam, el que no hem pogut vendre per no aixecar sospites. Ses cases i ses botigues i ets obradors. Ses eines, es mobles i sa roba. Han tancat i se n’han dat la clau. La clau que no poden perdre, la clau i les escriptures davant notari que donen fe de les seves propietats, malgrat que tots els béns els siguin confiscats, de seguida que notin la casa buida i ells, ben segur, cremats en efígie. Mai més no et veurem, terra nostra, madrastra mes que mare per tot el que ens has fet, per tot el que has deixat de donar-nos. Ens hem encalentit amb cendres, hem menjat escurçons, hem begut aigües verinoses… Conten coverbos. Parlen de tot per no parlar de res, per no fer augmentar l’angoixa, la por a la travessia, a la mar gran que pocs coneixen, als atacs de corsaris, a les tempestes que enfonsen els vaixells. Parlen del temps que ara tant els importa, de la calma de la mar, massa inquietant, perquè l’embat no entra, i si el vent no es mou les veles no podran inflar-se. Què te pareix, Cònsol?—pregunta el sastre Valleriola— No ho veig clar que puguem partir. Però el Cònsol res no contesta. És Gabriel Valls el que respon amb una mirada que fibla. Es un dia gloriós, un dia esplèndid que Déu Nostro Senyor mos envia.

Shopping Basket