El cercle màgic

La ciutat de Reus de trenta anys enrera se li presentà com una visió, i amb la joventut retornà l’adolescència, la infantesa. I fou com una desfilada d’imatges, de records. Ho va reveure tot com aleshores, va submergir-se en uns altres temps. Era tan forta la visió, que Hipòlit, encisat, com algú qui no pot deslliurar-se d’un somni puixant que l’impedeix de “tocar la realitat”, es va seure en un cafè de les voltes del Mercadal, demanà una copa i, havent begut un glop, es lliurà a la delícia de recordar els bells temps, el seu Reus del passat. Les carreteres i camins que dels pobles de l’entorn hi menaven, hi havia dies que semblaven una processó. La gent hi anava a peu, en carret, a cavall de mul o de ruc, o en tren. Per a tenir una forta i ràpida impressió de la vitalitat de Reus, calia anar-hi en dilluns, dia de mercat. Hi havia dilluns que s’hi reunia mig Camp. A primeres hores del matí, calia veure la plaça del Mercadal. Els pagesos dels pobles de l’entorn hi havien portat les gallines, pollastres, ous, coloms, ànecs i conills de llurs corrals. La plaça era gran i arrodonida. Al mig hi havia les parades de les marmanyeres de Reus, sota unes grans ombrel·les de tela blanca que es tocaven unes amb altres. Des d’un balcó feia l’efecte d’un enorme envelat de veles sinuoses. Tot a l’entorn de la plaça, en filera, hi havia el cordó de pagesos i pageses amb llurs productes als peus. Hi portaven tot el que tenien: aviram, llegums, verdures, caça, bolets, herbes bones, farina de moresc, els ocells agafats de viu en viu a l’abeurada i les cries de merles. El mercat tenia un cert color d’orient amb aquella violència de llum que hi ha a Reus. El verd, el vermell i el groc dels llegums i les fruites feien pampallugues morades als ulls. Tot cridava, bullia i llampeguejava: les venedores eren d’una força de pulmons i de muscles imponent; la llum era fresca a l’ombra, cruament feridora al sol; allò era un “zoco” multicolor que havia de temptar el pinzell de Fortuny. “El Mercadal és el record més bonic que jo tinc de Reus”, pensava Hipòlit. I sobtadament va adonar-se del seu estat singular: “Déu meu! Si tot això ho tinc davant!—sospirà.— Com pot ser que no vegi les coses d’ara i només les d’altre temps? És que per a mi el present no existeix? Com és que només veig el passat?