El dia revolt

Fes batre de nou el cor que s’enuja;
per cel, terra i mar emporta’t en folla escomesa la vida planyent,
oh dia revolt de sol i de pluja,
¡oh dia esquinçat de sol i de pluja i de vent!

Qui sap si seran amargues o pies tes deixes?
Hi ha ocells que t’afronten i d’altres que fugen als nius.
Les frondes, el cel, la boira, la gorga, les bruixes mateixes
no saben si plores o rius.

Potent, en la nau abats el cordatge, regires la vela rompuda;
trontolles els arbres del cim a la rel,
i menes quadriga que va a la batuda
dels núvols de flama que munten a l’era del cel.

Escampes llavors, polsegueres, auguri de mort i de vida;
t’emportes les fulles cantant, a l’atzar;
i clapes de llum la terra atuïda,
i voltes de rares escumes els pàl·lids miralls de la mar.

Regolfa ta veu per dins de la serra
i sonen les balmes d’aquesta clamor:
―Desvetlla’t, oh cor de la terra!
que viuen i juguen encara, cadells de Cibeles, la Ira i l’Amor.

Trasbalses la pau en ta via;
l’esclat de ta febre val tot un seguit de centúries; què hi fa si, de cop, les consum?
I fins de les fosses aixeques follia
i esborres l’antiga rodera del seny i el costum.

¿Qui ha vist com avui dansar la tempesta
i aquests diamants en flors tremoloses d’esglai,
i aquesta claror, com una desfeta ginesta,
que alegra i endola l’espai?

¡Oh dia revolt de sol i de pluja daurada,
oh dia esquinçat de sol i de pluja i de vent,
Mudança amb un elm de colors, menyspreant cada inútil durada,
desig renovant, desig rebatent!

Salut a la tendra donzella
que vela son pit, adés borronat;
a cada semença que romp la tavella,
a qui ja bategui, frisant d’ésser nat.

Salut a la vida, del fons de la força infinita,
jamai destriada pel savi ni dita en cançó;
i a la visió, en signes volubles escrita,
sospirant al lluny en dispersió.

¿Serà que l’acuit, que els aires trasmuda,
cridi la Victòria, a so de trompetes, de cants i renills?
Salut a la Pàtria, en saba de segles crescuda;
Salut a la Pàtria, no encara nascuda
com l’hem somiada sos fills.