El llac dels signes

XI. CAPRITXO HIPOTÀCTIC

Com si res de mosques, com si res de polsegueres ni d’abandonaments, com si res d’oblit i de misèria, ni de ressentiments ni de planys pel reparador refugi dels respirs, com si cap altra petja que de l’indiferent, talment bivalve en vida descloïssat, desassistit del xivarri brutal de la no tan imaginada, de la qui sap si sublimada claveguera de bisbes i capellans, de policies farlopaires i cavallístics militars, la ferotge analitat tronant de macarres i botiguers, d’infermeres nimfòmanes i sàdics cirurgians escorxats de qualsevol refugi en cap mena d’ordre, empentat en el desfici dels mals records per esgaripants exèrcits de borratxos i putes, de dansaires i drogoaddictes, de psicòpates amb camisa de força o amb uniforme, amb túnica, amb perruca, amb faixa i suspensoris, amb lligues i corsès ponderants de l’ofec de corretgeria que en l’esbatanat paroxisme de topmodels en la pasarel•la esquartera amb ressons de sauna i d’escorxador, passat el primer terç del seu aprenentatge, amb posat submís l’Artur suplica al mestre Momo, aquí tan insomne, aquí més que cap altre professional del desconsol i la desesperança, conhort per la terrible, engolidora, inacabablement excitant visió del sil•logisme terminal, com dir-l’hi perquè no ho malinterpreti?, de les preguntes en cadena, què en fem dels assassins, dels caníbals, de nosaltres, sense escrúpols, dels lladres de tombes, dels profanadors, dels qui es vénen a cardar els nens al cementiri, de la inestroncable sensualitat de la riallada i l’horror, l’horror, jardiner corrupte, bava i ulls en blanc i llengües batents, l’inacabable rosari d’amputacions, la nàusea fuetejant, l’horror, atura la riallada, atura el tremolor, fon l’incendi amb la neu, redreça l’udol descarnador del vent glaçat que ve del nord-est, fixa l’espasme, xuclador d’ossos, empala’l en el gran coit universal, jardiner enfollit, fòssil d’horror, què en fem?

XIII. CAPRITXO PARATÀCTIC

El cementiri encapotat. Brunzatge d’abelles? Migranya d’avions constants, de lluny, de prop.

—Artur, les herbes de la cinquena avinguda.

L’aeroport no gaire lluny. Aquí l’eclíptica d’aterratge.

El manteniment dels nínxols de la part vella. L’anunciat reportatge del fotògraf del suplement del diari local. A dos quarts d’onze.

—I els sacs de la brossa?

Crisantems i vincapervinques? Cada cop menys, massa tòpic. El muguet, fins i tot esparragueres. Ara pla, la truita dels morts! La rosa de Sant Jordi. Teranyines. I ara sol, però calitja, i humitats. I els llibres, i el xivarri? Llunyanies mal evocades.

—A l’altell de l’últim pavelló.

Més avions. Un rrrrrum espinada amunt, fins a l’occipuci, per l’esperit perdut. Vehicle de records, turris echonica, esgarrinxada a la mà esquerra.

—Quin mal, massa pes!

—Sempre la queixa, sempre el mal de fora. La fugida, la fugida, fins quan?

Bromes celestes, subtileses cromàtiques, neutralitats tonificades. Colors complementaris, tonalitats veïnes. La proximitat, la indiferència, la depressió solar.

—No, no, el mal de dins. I la fugida endins.

El carretó. Quant d’esforç! Una mica de pols, el frec insistent de la mà contra els ulls. Una olor extemporània. La inutilitat. Quants records! Una mica de confusió, però no massa. No suficient.

—Fugida? Immobilitat, fugida, sí. Però per avui, per ara mateix.

El trànsit? Sí, en un sentit. El tràngol. El desordre. El desordre reiterat. Reiterat. Reiterat. L’irreparable. El buit.

—Sí, Moma, ara mateix.

Cada cosa al seu lloc. Mosques, ocells, escarbats. Aranyes. L’herbei fugisser, l’olor de terra remenada, la innoblesa, la brutícia, la intemperança. La solitud sense significat, sense ritmes, sense pautes, sense futur. El somriure de la mort.