El meu don Joan Maragall

Maragall es llevava tard, quan la casa feia ja hores que marxava. Esmorzava sol, amb un bocí de pa i mantega i xocolata, i després de llegir el diari sortia amb el seu barretet una mica de gairell, sovint cap a la muntanya, a saludar el primer ametller florit, la ginesta, la seva enamorada, a veure el mar lluny i el Pirineu nevat per sobre les carenes que tanquen el Vallès. Altres dies baixava a Barcelona, i passava dues o tres hores a l’Ateneu fullejant revistes i llibres nous. En Maragall estava molt més enterat del que passa pel món que la gent es creu i del que ell mateix volia fer-nos creure.

Tornant a casa dinava amb la muller i les noies grans i després pujava del seu estudi del segon pis, des d’on es veia tota la serra de Sant Pere Màrtir. Allí escrivia fins a l’hora del te. Quan no estava carregat d’emoció, per coses originals, traduïa Goethe, Homer o Novalis. Les impressions que rebia al matí a la muntanya les apuntava en un llibret que duia sempre a la butxaca. A la tarda, vivint de nou aquelles emocions, de vegades se li allargaven en versos, o convertien en un article de prosa. Sovint un vers despariat per falta de força creadora es convertia en un article pel Brusi, on la gent trobava quelcom més que paraules escrites. Ell sortia tot agitat d’aquelles hores de creació. A les cinc el cridaven perquè baixés a prendre el te, però si tardava a venir ja compreníem tots que no era cosa de destorbar-lo. A la fi baixava amb els ulls extraviats, la cara esbarrellada i més vermellor a les galtes del que convenia.

Quin refrescant el te, aleshores! Tota la gran taula plena, de grans i petits. La seva família cada any més nombrosa s’augmentava amb cunyades i nebots que venien en aquella hora. Era quan el senyor Roura i jo solíem arribar-hi com excrescències o berrugues de la família. De vegades érem més de vint a la taula. Les germanes d’en Maragall, que venien a dies fixos, dimarts, dijous i diumenges, portaven llaminadures de Barcelona; les encasades, tortells i ensaimades. Així uns dies teníem el te magre amb torrades i altres dies més gent a la taula i a més a més dolçúries.

En acabant el te, en Maragall, a no ésser que anés a portar un article al Brusi, tocava el piano: Mozart, Beethoven i fins s’arriscava amb Wagner. Els altres anaven continuant les converses, però sovint tothom parava i acudia a escoltar-lo. El sopar era ja tard, a quarts de deu, i no quedaven a la taula més que la muller i les noies. En acabat, si hi havia el senyor Roura, en Maragall jugava al billar que tenia a les golfes, o llegia, o es barallava amb mi perquè jo sovint el contradeia.