El misteri de Berlín

Pocs dies després, al Cafè de l’Òpera i mercès als bons oficis d’en Francesc, que va actuar de mestre de cerimònies, vaig conèixer el seu company rus. Es deia Kiril Rossokovski, i d’entrada resultava xocant contemplar el seu rostre de nen coronant un cos de nedador. Prèviament a la trobada, en Francesc ja li havia parlat del cas i li havia dit quines eren les meves necessitats, de la mateixa manera que a mi va fer-me cinc cèntims de com ell i la seva família havien abandonat l’aleshores Leningrad feia uns tretze anys, més per raons econòmiques —a algú el molestava que els Rossokovski fossin rics— que polítiques. Créixer amb l’experiència de l’exili havia transformat en Kiril en una persona melangiosa, procliu al somieig, i l’havia empès a estudiar idiomes —en dominava quatre perfectament, incloent-hi el català, amb un lleu deix eslau—, convençut que correria món sense quedar-se mai gaire temps en un lloc…, i sabent que algun dia hauria de barallar-se en diferents llengües amb eh bancs i les empreses d’arreu del món en les quals el seu pare havia invertit capital, circumstància que permetia a la família viure de renda amb els beneficis que regularment els arribaven. Que no necessités diners, que jo toqués la sensibilitat dient-li que aquell manuscrit era obra d’un exiliat (va sentir-s’hi identificat, és dar), i que ens caiguéssim bé l’un a l’altre al cap de poc d’haver començat a enraonar, van fer que en Kiril acceptés traduir aquell llibre a canvi de no res. A més, em va dir, com que feia massa temps que no llegia en rus i en tenia ganes, m’agraïa que l’ajudés amb allò a refermar uns orígens que trobava molt a faltar.
Jo, que havia dut el llibre amb mi, vaig aprofitar aquella darrera observació seva per mostrar-me simpàtic:
—Doncs si vols alegrar-te una mica la vista… —vaig dir-li tot allargant-li el manuscrit.
En veure el títol, va aprovar-lo amb un gest.
—Molt suggeridor.
—El film que jamás se rodó.
—Què? —preguntà en Kiril, estranyat.
—El títol. El títol del llibre.
Ell va mirar la portada un altre cop, va girar el full tot buscant per alguna banda el que jo havia dit, i va tornar a mirar-me mentre denegava.
—No, no. Res de film. El que aquí hi ha escrit és Segrestin Marlene Dietricht.
Em devia quedar una cara de babau de campionat, perquè tant en Kiril com en Francesc semblaren sorprendre’s de la meva sorpresa. La meva reacció més immediata va ser exclamar «Collons!
[…]
Segons l’autor —millor dit, segons els que li parlaren de l’afer—, es van produir uns determinats esdeveniments al llarg d’uns pocs dies de la primavera de l’any 1938, que en el seu dia restaren ocults per uns motius puntuals que ben bé podrien anomenar-se raons d’Estat. Jo considerava impossible que una història així, si és que era autèntica, hagués pogut escapar al control de tots els estudiosos, sobretot tenint en compte el pes dels personatges que, pel que sembla, hi estaven implicats. Però com que encara avui no he estat capaç de respondre en un sentit o en un altre, i dubto molt que en un futur localitzi la dada que m’obligui a definir-me cap a una veritat concloent, m’he de limitar a concedir la credibilitat sense reserves a la major part del manuscrit, un cop contrastat amb informacions que vaig obtenir mitjançant una breu inves-tigació personal.
[…]
Finalment, amb poques esperances,vaig anar a l’únic lloc on potser podrien informar-me, la residència d’estudiants on en Kiril havia viscut abans d’abandonar Barcelona. I allà em vaig assabentar del drama. En identificar-me com a a amic d’en Kiril, una senyora, l’encarregada de l’administració de la residència, va explicar-me que els pares del xicot s’havien posat en contacte amb ella per demanar-lique els trametés a sant Petersburg els efectes personals que el seu fill no s’havia pogut endur. La terrible veritat que motivava aquella petició va venir a continuació. Havien matat en Kiril.