El nas

Robert Robert i Casacuberta

Barcelona

 - 

1827
Madrid

 - 

1873
Categoria: Segle XIX
De l'obra vària: 

Fragment Text literari

El nas

Han vist mai dos nassos iguals?
Oh, ca!
Ben mirat, l’aspecte general deis homes és monòton, comparat amb el miserable insecte, que és riquíssim en punt a varietat de forma; però també, ben mirat, totes les espècies anomenades irracionals són pobríssimes en matèria de nas, comparades amb l’home.
Saben dibuixar un nas de lleó? Doncs emproveu-lo a tots els lleons i veureu que els escau bé i en tots semblarà que sigui el que per forra havien de tenir.
Haveu vist un nas de mico o de llebre? Doncs com si ja els haguéssiu vist tots.
Quina diferencia entre això i el que succeeix amb el nas de l’home!
Contempleu el Dant, imagineu-li un nas diferent, i ja podeu triar; no serà possible trobar-n’hi un altre que li estigui bé. Us resultarà una fisonomia incompleta, contradictòria, inconvenient, falsa. Ja li poden suposar el que més s’assembli al seu: mai no en trobareu un que tingui les condicions d’identitat que podrien controvertir el meu principi.
Dat l’home és conegut son nas.
El nas és fatal: és el signe característic de l’individu, és la rúbrica de son geni, temperament, intel•ligència i aptituds especials.
Admeteu com a verosímil un poeta melancòlic amb el nas arremangat? De cap manera!
¿Creureu mai en el misticisme d’una dona des del moment en què li haureu vist un nas recte, de llom arrodonit, forats llargaruts, bellugadís i que no està enfonsat per la part de l’arrel? Tampoc.
¿Serà possible que mengi poc la persona que tingui un nas prim, algo corvo, de punta rodona, que s’enfila per munt en tocar el llavi i mou els tendrums com si fossin ales, olorant pertot sense adonar-se’n el mateix que el porta? És clar que no. ¿I no serà naturalment burleta el qui neix amb un nas que en arribar a la meitat treu la punta del cap a fora, forma una espècie de porra, i és tot esqueix per sota?
Ja veieu que, el nas, ningú no se’l porta al seu gust: que la major part dels homes el portem tota la vida amb la forma que tenia quan vàrem néixer: i per això dic que el nas és la fatalitat: perquè si revela les qualitats que han de caracteritzar la criatura, senyal és que, aquestes qualitats les portava ja en llavor des del ventre de sa mare. No per això, amants oients, nego la doctrina de la gràcia: ans bé, la reconec, sobretot quan veig persones de forma desagradable en conjunt i plenes de gràcia en el nas.
Pinteu una cara, esborreu-li els ulls i després poseu-n’hi uns altres, diferents, i aquella cara podrà existir realment en la naturalesa. El mateix es pot fer respecte a la boca, el front, les orelles…, mes amb el nas no pot ser!
Cada u té el nas que irremissiblement ha de tenir, i quasi m’atreveixo a assegurar que la base i fonament de l’home és el nas, i que tot el demés depèn del nas i s’adapta a la força de la seva llei.
La blanura i efeminació d’Ovidi i Petrarca descollen en sos nassos respectius, llargs, acavallats, blanquinosos, prims i decaiguts.
L’energia i severitat de Sèneca estan patents en son nas rodó, ample, curt i fet d’un cop.
El geni del primer Napoleó té manifestacions en tots i cada un dels seus rasgos fisonòmics; mes, encara que en la mirada i en la forma i disposició dels ulls trobeu molt ben indicada sa intel•ligència, us semblaran poca cosa si us entreteniu una estoneta a estudiar-li el nas, on no solament s’hi coneix percepció delicada i prompta, sinó resolució, envit, confiança en si i desconfiança dels altres, sobrietat, activitat, i per més prova compareu el nas de Napoleó en la glòria de l’Imperi amb el nas de Napoleó a Santa Helena, i de segur us semblarà comprovada ma teoria. El nas d’Austerlitz ha acompanyat sempre un home que anava pel món batallant, vencent i ensumant pertot glòries segures: el nas de Santa Helena és nas de vengut; és nas on s’hi veuen llargandaixades de llàgrimes; aquell nas, a pesar seu i de la distancia, flaira la restauració. Talleu-lo, poseu-lo sol en un camí i el primer francès que hi passi es llevarà el barret i cantarà alguna cosa de Béranger, que li sembli trista. Mireu’s-e bé el nas de Caries V d’Alemanya, I d’Espanya, i, si sou entesos, hi podeu llegir tota sa història; aquell nas comença enèrgic i amic de bronquina, és desvergonyit i intolerant al mig i acaba amb la malignitat del frare i la solemnitat del claustre.
És a dir, que, si no fos el nas, foren molt fàcils els enganys entre els homes, i costaria molt formar judici del present i l’esdevenidor d’una persona.
Ara, no.
Tot home estafat dóna a comprendre que no va mirar bé el nas del burlador.
Tot marit enganyat prova que es va casar sense fixar-se detingudament en el nas de la cònjuge.
Tapin el retrat de Voltaire, deixin només que se li vegi el nas i tothom dirà: aquí sota hi ha un geni i un incrèdul fosos en un sol home.
Ara potser vostès preguntaran:
—I tot això, a què treu nas?
—Treu nas a nas. ¿Que es pensen que en «Un tros de paper» sols hem de parlar de ximpleses?
Oh, ca!

Shopping Basket