El nen és ros i té els ulls blaus

El nen és ros i té els ulls blaus. Els matins de diumenge, els papàs el deixen entrar a la seva cambra, el deixen pujar al llit i estar-se allí, en la tebiesa dels seus cossos, rient i donant cops de peu perquè els papàs riuen i li fan pessigolles. La cambra és gairebé a les fosques, la llum entra amb prou feines per les escletxes dels finestrons i tot és ple de l’olor de codonys dels llençols i de la màgia dels papàs. El que més gràcia fa al nen és sentir, al menjador, el rellotge de cucut; aleshores comença a donar cops de peu de valent i la mamà li fa pessigolles i petons al coll. Per fi, el papà es lleva, i aleshores d nen, ple d’una joia tèrbola, ocupa el seu lloc encara tebi. La mamà es comença a llevar i el nen diu: «No tc’n vagis encara, mamà. No te’n vagis encara, mamà». La mamà es lleva, però, tant si vols corn si no vols, mentre el papà canta a la dutxa o afaitant-se. La mamà es lleva per fer l’esmorzar.

Aquest marí de diumenge, però, el nen ronseja. Avui, el primer dia que es lleva després d’haver passar el xarampió, sent confusament que la vida li deu moltes coses i està disposat a fer-les pagar als papàs. Plora per no res i per tot, i el papà acaba per prendre la decisió que el nen esperava: aniran al magatzem, corn si aquell fos un dels dies, dels pocs dies, de festa assenyalada.

—El papà et portarà al magatzem! —li diu la mama—. Però t’has de menjar tota la xocolata, eh?

Disposar a col•laborar, perd fins a cert punt només, se’n deixa la meitat; la mamà ja està satisfeta.

—Què? Ha estat bon minyó, se l’ha beguda tota?— pregunta el papà.

Les botes, ben lluents, li grinyolen. El papà és alt, fort, maco, i el nen pensa: «Quan sigui gran, tindré unes botes com les del papà. Tindré un nen ros amb els ulls blaus i el portaré, els matins de diades assenyalades, a visitar el magatzem».

—Au, anem! —diu el papa—. Anem, llauneta, que ets un llauneta.

—Les claus, ja les portaré jo! —diu joiós el nen. I agafa de darrera la porta de la cuina el clauer que hi penja. El clauer és molt antic, de ferro forjat, i té a l’entorn tot de fulletes de roure, tot de glans petites corn mitja ungla del dit petit del nen.

Mentre travessen el pati, el nen s’aplica a passar pels sots d’aigua. El papà fa veure que no s’hi fixa. Finalment el nen l’esquitxa sense voler.

—Que vols un calbot?

El nen fa veure que no sent res i continua. El papà li dóna el calbot El nen es posa a plorar. S’aturen sota el cel baix i gris, cauen gotes i se sent el xiscle d’un tren llunyà.

—¿Vols veure com ens en tornem a casa sense anar al magatzem? —diu el papà severament.

—No, no… —diu el Nen—. Això no! No ho faré més!

El papà continua cap endavant, cap el magatzem, que és un edifici de maons vermellosos i portes de fusta gruixuda, d’una certa grandària, construït per durar. El nen li va al darrera, sorrut. «Espera’t», pensa. «Esperit! Ja veuràs,ja!» Malgrat que el netegen dia sí, dia no, el magatzem fa olor de teranyines i de pols. També fa una olor estranya de cavall de cartó i de pupitre escolar, tacat de tinta, que resulta molt familiar al nen. «Espera’t!», pensa. «Ja veuràs quina una en faré!»

El magatzem està en la penombra. Entren, i el papà —amb els talons junts i les mans darrera l’esquena com en aquella foto on està amb el «Tobi», el gos llop que els van emmetzinar— se’l mira una estona i diu:

—Be.. Què tries? Que hem d’estar aquí tot el dia?

Són al mig del magatzem. Són al mig del magatzem, voltats de joguines. Les joguines estan molt ben apilades, arran de les parets tacades d’humitat, i algunes piles arriben prop del sostre. Hi ha una escala de mà, en un racó, per a poder enfilar-se i continuar apilant. Les joguines estan col•locades per ordre: totes les capses de soldats de plom, juntes; totes les nines, juntes; tots els cavallets de cartó, junts; tots els «meccanos», tots els trens, barquets i cotxes, junts i així successivament. Hi ha també una pila de joguines heterogènies: un pallasso que no han gosar posar amb les nines, un pianet tot rosa, un molí de vent i fins i tot una bola de vidre, amb un poblet de suro pintat, que, quan la sacsegen, sembla que hi nevi de debò… Moltes, moltes joguines diferents… Aquella és la pila que prefereix el nen. I, sempre que el papà el porta allà a triar, tria quelcom —el papá no li deixa emportar més que una joguina— d’aquella pila.

—Que no m’has sentit? Va, decideix-te!

«Saps què? Ara no en vull cap», voldria dir al papà. Li ho voldria dir, però no gosa.

—Per què no agafes un cavallet? O aquest elefant… Però… Què et passa ara? Per què plores?

—Per res —menteix. Plora perquè no gosa fer el que voldria.

—I dons… Que no t’agrada ja res del que hi ha aquí?

S’agafà a aquella excusa.

—No, no m’agrada res… No m’agrada res… Ja ho he vist tot i no m’agrada res.

El papà pensa que potser ha estar massa sever. Pobrissó! Surt tot just d’una malaltia i…

Se sent xiular un tren molt a prop. El papà mira el rellotge.

—Tan tard és? —murmura. Li grinyolen les botes. Sempre li grinyolen les botes, al papà. —Me n’haig d’anar, maco. Au, tria ràpid o anem-nos-en!

—No, no —plora el nen—, jo vull alguna cosa, jo vull alguna cosa…

—Escolta, nen… Que no has sentit el tren? El papà se n’he d’anar. ¿Que vols que el papà arribi tard i el renyin? Au, au, va.

El papà li dóna uns copets a les galtes mullades de llàgrimes.

—Apa, anem. Que no ho veus que arriba un comboi? El papà ha d’estar a la rampa.

L’empeny suaument cap a fora del magatzem.

—Bah, no ploris, ximplet. No ploris. Ja tomarem demà. Potser els nens jueus que vénen en aquest comboi porten alguna altra joguina que t’agradarà.