El númen d’Espés

Dies de juny a la frontissa entre la primavera i l’estiu: boira i gotellades, núvols i estones roents de sol de forat. La primavera encara s’estira mandrosa i l’estiu entrarà amb retard. Només les ginesteres han començat a treure el groc, però la florida dels escarpins trigarà ben bé una setmana. Hem pujat a trobar la catifa de colors de finals de juny, però, enguany, el paisatge d’Espés romanceja i no ha arribat, encara, l’espectacle fastuós que imposa, ni que sigui només per quinze dies, el groc viu de les mates d’eriçons, que aquí en diuen escarpins, campant a lloure pels pedrissos i guarets. La barreja de les taques de groc sobre el rocam, el verd dels prats abans de dallar i la multiplicació arreu de flors blaves i blanques, vermelles i liles, grogues i carabassa, donen un dels paisatges més bonics, dinàmics i acolorits que es poden veure a aquesta banda del Pirineu. Però enguany el bon temps porta el rellotge endarrerit i no hi serem en el moment de més plenitud de la simfonia de colors. No hi fa res, vindran altres junys per repetir el miracle de la floració primaveral amb l’esclat prodigiós dels escarpins i els clavells de pastor, les margarides i la genciana, els pensaments i les milfulles, les grandalles i els lliris de muntanya, l’orella d’ós i els nerets, els rovells d’ou i el primer espígol, i les corones de rei penjant de les roques.

José de Peraire em comenta que la setmana passada va fer calor i li sembla que s’han començat a espavilar les carreretes i els moixernons. He aprofitat la bondat d’una, estona de sol, abans de dinar, per arribar-me al Cueso de Lluvic, i n’he tornat amb la primera collita d’aquests quatre dies de pont. La mitja lluna d’herba fosca de la moixernera somreia atapeïda de carreretes: he triat les més crescudes i he deixat que les xicarrines s’acabin d’esquerar. Ja em vagarà de recordar-les, abans de marxar, a veure si han crescut prou.

Si hi ha una cosa que m’agrada, així que arribo a Espés, és aquesta experiència elemental de recol•lector: anar a buscar quatre bolets, si n’és el temps, uns quants caragols, en dies de pluja, fulles de xicoia per barrejar amb l’enciam i menjar d’allò que s’ha trobat o que et donen: les bledes i els alls de Peraire, i les lletugues puiades de Carmeta de Toni. Els neguits de la feina i la tensió del viure se’m fonen de cop davant d’una moixernera generosa, quan t’asseus a les puntes del redol i, pacient, vas plegant les carreretes, una a una, sense remoure gaire el terra ni fer malbé l’entorn, perquè la roda de la vida pugui seguir amb noves florades.

Ha fet un ram i quatre trons a l’hora de la migdiada, però la mitja tarda s’ha abonançat. Animats per les moixardines del matí, hem anat a seguir els prats que s’esglaonen cap a Riu Blanc, però hem trobat que bona part de les moixerneres, més enclotades que la del Cueso, anaven endarrerides i els bolets tot just apuntaven, menuts i fins com caps d’agulla. Si aquests dies volem plegar-ne algunes menjades, haurem d’anar a punts més alts i assolellats de la banda d’Abella i Selvaplana. Hi ha hagut una mica de sort en un parell de redols, hem caçat també quatre múrgules i, quan tornàvem, a la vora mateix del camí, ens ha saludat, més eixerit que un pèsol, un moixernó ufanós. Segons la dita, ja se sap que si n’hi ha un n’hi ha una dotzena. Cert! Només ha calgut buscar entre el fenàs del costat per anar-los destapant, un rere l’altre. Entre una cosa i una altra en tenim de sobres per a les truites d’un parell de sopars.

La gràcia d’aquest temps una mica boig és que ens ha ajudat a esguardar amb mirada nova l’entorn més immediat d’Espés. Sovint, adelerats per la il•lusió de les travesses i el repte dels cims, deixem de banda els espais més casolans, els pradets de darrere de l’església, els antics conreus de la família, els murets centenaris de pedra seca, els prats de Lluvic, al Cueso i al Pallargüelo, sempre en pendent, els oms altíssims per delimitar les propietats i el breu rierol que hi corre, només amb un fil d’aigua, fins al com de l’obaga, aquell tronc de pi buidat, ple de molsa, convertit en abeurador del bestiar.

He tancat els ulls i els he tornat a veure tots, com una foto antiga en blanc i negre: al prat de dalt, l’oncle José sega l’herba amb els cops rítmics, precisos i sistemàtics d’una dalla que balla, xiula i talla amb destresa; al prat de baix, la tia Maria i les cosines Irene i Nati girant amb el rampill l’estesa d’herba del matí o del dia abans, perquè s’eixugui bé i hi passi, pel cap baix, el sol d’un parell de migdiades. Ben seca i lligada en feixos, la duran a cavall de la ruca fins a la borda de Lluvic. M’hi fixo més bé i m’adono que, a l’estampa, també hi surt l’altre, el nen que vaig ser, jugant i enredant d’un prat a l’altre, empaitant sargantanes i guardant a la senalla els ous de perdiu del niu que l’oncle acaba de descobrir dallant i que em crida, content, perquè vol que els plegui. També aguanto les regnes de la somera, mentre el tiet la carrega, sempre amb la punta de temor que, de l’estesa, no en surti cap escurçó, ajocat a l’escalforeta de sota l’herba.

Barreja de nostàlgia i xafarderia, aquests records d’infant m’han dut a visitar la borda que encara usen els parents de Peraire. Feia anys que no hi entrava i hi he trobat el temps aturat mig segle enrere: una forca de ferro clavada sobre un tou de fem endurit (fa temps que aquí no hi ha vaques), els collars i arnesos de la ruca i el matxo, esquelles i argadells, un tirapeu de pastor, l’esquelet d’una reu de fusta, coves fematers i panistres de mida i formes diverses. El passat mut i immòbil, i els morts de Lluvic que em visiten. Hi ha suor del pare en aquest pic rovellat, en la falç oscada que penja d’una biga, en les fulles de dalla que li fan companyia i en la destral clavada en un piló massís de pi. El ventijol del capvespre em porta remor de vida antiga, la veu fosca del tiet José, el somriure serè del pare, l’alè dels meus morts, els seus esforços i treballs, i les meves arrels, en definitiva. Acarono el mànec de la destral, despenjo el tirapeu de pastor, busco l’esclopet de la falç i sento que m’envaeix la pau dels orígens, l’orgull de saber qui sóc i d’on vinc.