Els altres

Te m’enduies i dormíem a terra en una espècie de paller sense palla —de raons sense consciència— i no existint —només forat.  En un racó d’una cambra sense porta, ens estiràrem.  El reflex de l’astre ens tocava les cares i ens envestia la nit.  Et veia els braços.  Em deies que aquests eren els altres camins de l’amor.  Amb la pell a la pols, semblaves un àngel.  M’imaginava sortint, ja sense mal, de dins les pells d’una ferida, d’un immens carnesqueixat que ja no cou.  I tu, caigut, fent-te més àngel, em posaves la mà on la cua es va perdre.  jo t’escoltava la por bressolant-te amb la mà blanca.  Ems deies «vine, serem el temps».  Et feia «sí», descambuixada amb la mà torta.  I érem l’espera:  el punt abans d’arrencar el bull.