Els drets, en comú

[…] Començaré examinant en què consisteix el caràcter col•lectiu dels drets. Aquest punt és important per trencar l’oposició que perversament alguns mantenen entre individu i comunitat. Ja he dit que la Declaració de l’ONU reconeix que tenim drets en tant que membres d’un col•lectiu. Això ens posa sobre una bona pista. Perquè, si és cert —com hem vist en el capítol anterior— que l’individu no es fa mai sol, sinó sempre a l’interior d’alguna comunitat, haurem de reconèixer que la comunitat ha d’intervenir en tots els drets atribuïts a l’individu i no pas només en alguns.

No negaré pas que els anomenats drets individuals són propis i inalienables, si amb això es vol dir que ningú no té dret a arrabassar-nos-els. Això no vol dir, però, que siguin de fabricació pròpia, com si cadascú se’ls hagués inventat. La persona té drets pel seu compte precisament perquè no va pel seu compte, sinó perquè pertany al grup dels humans. Així, doncs, tots els drets que tenim —s’anomenin individuals o socials—, no els tenim pas pel fet de ser individus particulars, sinó, al contrari, pel fet de ser membres d’un grup. El dret és, doncs, individual en la seva aplicació —s’aplica a individus—, però no és individual en la seva justificació —no es justifica en cada individu.

Per exemple, jo tinc drets civils i polítics perquè sóc membre de l’espècie humana; tinc dret a determinades retribucions perquè sóc d’un cos de funcionaris; tinc dret a decidir el meu destí perquè sóc del grup dels majors d’edat amb plenes facultats psíquiques. Allò que és específic meu és allò que em dóna singularitat i, potser, una certa gràcia, però no és allò que em dóna drets. El fet de ser semblant a altres és allò que em dóna drets I em protegeix. Ens agradi més o menys, el dret no ens vol cultivar l’ego sinó que vol cohesionar i potenciar la comunitat.

Plató i Aristòtil ja deien una cosa semblant: del que és particular no n’hi ha pròpiament coneixement. Si ara se’ns posés al davant un ésser realment estrany, incomparable pel físic i per la conducte amb qualsevol altre ésser conegut i, per tant, inclassificable, en podríem pensar qualsevol cosa: que pertany a la fauna mitològica, que és un esperit maligne o potser un individu d’una altra galàxia. De l’observació d’aquest individu tot sol, però, no en podríem treure cap conclusió, cap principi, cap llei. En tot cas, no li reconeixeríem drets fins que no haguéssim decidit a quin grup d’éssers pertany. Això és justament el que va passar amb els indis americans després del descobriment de Colom: es va discutir intensament si tenien ànima o no; aquesta no era una qüestió marginal o fictícia, sinó crucial; si se’ls atribuïa ànima, se’ls posava en el grup dels humans i se’ls reconeixien drets humans; si no tenien ànima, podien ser tractats com a no-humans. Per això es diu que, de les coses particulars, no n’hi pot haver coneixement de debò: no es pot saber què són, només es poden contemplar. I per això mateix una cosa particular no espot definir, només espot descriure. La definició només és possible en un conjunt, perquè la definició busca donar les característiques comunes a una colla de coses.

El col•lectiu, doncs, reparteix dret. Amb això, però, no defenso només que els drets són generals; em sembla que faig més: defenso que són comuns. En la visió individualista dels drets, la comunitat sempre és l’enemiga i cadascú s’ha d’apropiar d’allò que és general gairebé a empentes, en un campi-qui-pugui també general. Aquesta privatització del dret no solament és esquifida i insolidària, sinó contrària a la mateixa naturalesa del dret. (Que hi hagi conflicte de drets és una altra qüestió. Perquè no dic que l’exercici del dret hagi de ser una bassa d’oli: de vegades costen de lligar drets tan elementals i quotidians com el dret dels uns al descans i el dret dels altres a distreure’s i a escoltar música. Els conflictes existeixen. La qüestió és com es resolen: si per la guerra del tots contra tots, o no.)

Els drets de què què frueixen els particulars no són, doncs, privats, ni simplement generals, sinó comuns, perquè reclamen complicitat col•lectiva en la seva distribució i defensa. La solidaritat de les societats realment avançades —vull dir, moralment avançades— no pot ser una solidaritat d’emergència que es mobilitza només davant una desgràcia enorme —per exemple, un terratrèmol o una epidèmia— o davant una injustícia immensa —per exemple, una persecució o una guerra civil—, sinó que ha de ser una solidaritat comuna i ordinària. Per això, des d’aquesta convicció, haurem de dir o bé que pròpiament no hi ha drets sinó només privilegis i abusos legals —segons la dita «Van les lleis per on volen els reis»— o bé que n’hi ha i que són els drets que tenim en comú. Només en la xarxa de la comunitat tenen sentit uns drets i uns deures que neixen per a l’individu, però que no neixen amb ell.

Aquesta visió dels drets ajuda almenys a fer dues coses: d’una banda, evita la falsa oposició entre individu i comunitat que sempre acaba posant els drets individuals per sobre de qualsevol altre dret. (Quan els drets col•lectius només són un complement —un afegitó, de vegades empipador— dels drets individuals, aquests sempre acaben essent considerats drets «més humans» que els altres. Però, ni la comunitat és un afegitó del qual l’individu pugui prescindir, ni es pot trobar cap justificació prou raonable dels drets al marge de la comunitat.) D’altra banda, així s’evita també la falsa oposició entre llibertat i justícia, que vol fer veure que la llibertat individual i la justícia social són radicalment contradictòries. La concepció dels drets col•lectius defensada aquí afirma que els drets i llibertats només són el que han de ser quan tots en frueixen de manera justa. Per això, parlar de «drets col•lectius» no és parlar de drets oposats als drets individuals, sinó que és subratllar el caràcter últim de tot dret. I és que els drets sempre són drets solidaris, drets en comú.