Els meus primers trenta anys

«La gran explosió»

La política espanyola travessava una crisi profunda i perillosa. Havia desaparegut l’harmonia entre els partits que havien duit la República, i tant ells com els adversaris d’aquesta feien una tasca destructiva. Quan dic “els adversaris” de la República, no em referesc únicament als monàrquics –que en combatre la institució republicana complien una missió diguem-ne reglamentària–; vull al•ludir també els extremistes d’esquerra (anarquistes i comunistes) i certs sectors del socialisme, que volien precipitar l’èxit de llurs principis i arribaven a estats de violència desraonables.

La Falange, creada el 1933, tampoc no quedava enrere, i, en venir un moment decisiu, no vacil•lava a posar en pràctica la seva dialéctica de los puños y las pistolas.

La República s’anava gastant en un procés de descomposició que els dirigents no eren capaços d’aturar. A la dreta i a l’esquerra es feien conxorxes i maniobres encaminades a una topada violenta, d’una extensió i unes conseqüències imprevisibles. Però jo, prou ocupat amb els meus deures familiars i professionals, i que em sentia totalment inepte per a la política activa, vivia fora de la realitat; no m’havia ficat mai dins cap partit polític, i no venia ningú a confiar-me secrets ni d’un costat ni de l’altre.

Tanmateix alguna vegada em sentia una sotragada per símptomes alarmants. Pel mes de març, havent invitat el meu cunyat Joan Marquès a venir a Palma per fer de padrí al bateig del nostre fill Joan, vaig rebre amb estranyesa i inquietud una carta en què s’excusava de venir per mor de “la situación actual, en que nada bueno hay que esperar y temerlo todo malo, por lo que, a mi juicio, resulta imprudente abandonar un hogar…”; i prometia venir a veure’ns més endavant, “de haberse despejado la atmósfera durante el verano”. Es veu que, pel seu caràcter d’administrador de can Squella, família molt destacada en la política menorquina, tenia informació bastant concreta dels preparatius d’una convulsió imminent.

La procacitat i l’atreviment de certs periòdics arribaven a extrems d’incitació a la violència contra polítics i militars “de dretes”. Em recorda d’haver vist un setmanari –no sé si era La Traca o Fray-Lazo– que publicava una sèrie de dibuixos on es representaven Gil Robles, Calvo Sotelo, els generals Franco i Sanjurjo, etc., penjats a la forca o morts amb volta de garrot. Era una provocació clara, que, dins les masses incultes, havia de determinar un estímul morbós per a executar les “sentències” tan gràficament i concretament assenyalades. Els extremistes de dreta recollien la provocació i s’establia un joc alternat de violències que formava una cadena de represàlies. El 12 de juliol assassinaven José del Castillo, tinent de guàrdies d’assalt. L’endemà, com a rèplica, queia assassinat Calvo Sotelo, un dels que jo havia vist “sentenciats” en el setmanari. I aleshores sí que es va respirar un ambient carregat d’olor de sang i pólvora. Al cap de pocs dies començava la guerra civil.

Dia 19 de juliol era diumenge. La meva dona havia anat a missa, i quan va tornar, em digué que havia vist una cosa estranya: homes que seien dins la Seu, a diversos bancs, sense estar atents a la missa, i que més aviat semblava que hi eren només per fer temps esperant algú o el moment d’anar a qualque lloc. Al cap de poca estona començàrem a saber notícies que explicaven aquella presència d’estranys dins l’església: eren falangistes que esperaven que els cridassin de Capitania General per donar-los armes. Sense moure’ns de la nostra casa del Mirdor, poguerem comprovar que efectivament transitaven homes sense uniforme militar però armats de mosquetons. Més tard ens arribà el ressò d’alguns trets: eren els primers esclafits del Movimiento, que des d’aquell instant posava Mallorca sota el seu poder. I horabaixa ja sabérem que la víctima d’aquelles escopetades havia estat un falangista: Joan Barberà, que els seus companys havien mort per equivocació, prenent-lo per un dels rojos.

Aquell mateix matí vaig trobar mossèn Francesc Sureda Blanes que venia del Palau, de rebre ordres del bisbe, i em va mostrar una pistola que li havien donat. Digué que no la sabia manejar –i crec que deia ver–, però que la hi havien entregada en virtut del seu càrrec de vicari general castrense. Pocs dies després en vaig veure un altre, de capellà, armat amb dues pistoles. Aquest devia saber manejar-les, perquè tenia una afició especial a exhibir-les, fins i tot a llocs públics; era tot un símbol de l’amor al germà proïsme. Tenc el gust de dir que aquest capellà pistoler, molt encertadament, prest es va descapellanar. N’hi hagué un altre de més barrut (i aquest va seguir exercint l’ofici sacerdotal): durant els primers mesos de la guerra, anava amb la pistola pels pobles, incitant a la caça de suposats rojos, fins i tot des de la trona. M’han assegurat que un rector morí d’un atac de cor, de l’horror que li produí veure la trona del seu temple parroquial profanada pels crits d’odi d’aquell energumen.

Entre la gent que no estava ficada dins la política activa, hi havia, sobre l’alçament de Franco, una gran diversitat d’opinions. Predominava la impressió optimista quant a la durada i extensió del moviment: per a la majoria, allò era una intentona o un pronunciamiento com els del segle passat, que el Govern republicà ofegaria en pocs dies o, a tot estirar, en algunes setmanes; per uns altres, es tractava d’una cosa molt més seriosa, de llarga duració i de conseqüències trascendentals. Jo, tan ignorant en qüestions polítiques, era dels qui opinaven amb aquest pessimisme, que els fets havien de justificar. Els qui crèiem que allò no era un pronunciament sinó el principi d’una vertadera guerra, érem els qui, fos per casualitat o per una rara clarividència, endevinàvem.

Per les notícies que duien els periòdics i les ràdios de la zona nacional i per les que aglapíem escoltant Ràdio Barcelona de la zona contrària, vèiem que l’alçament de Franco era secundat per generals de gran prestigi (Sanjurjo, Mola, Goded…); que, malgrat que fracassava a les tres grans capitals i a moltes d’altres, anava prenent avantatge en els camps de batalla, arribava en pocs dies a les portes de Madrid i s’hi instal•lava amb símptomes de setge permanent. Des de Sevilla, el general Queipo de Llano dirigia no sols les seves grotesques xerrades radiofòniques sinó també una duríssima persecució de gent del Front Popular, i es feia l’amo de bona part d’Andalusia. Tot plegat semblava tirar cap a una duració indefinida.