Els vels de l’eclipsi (fi)

Guaita la lluna, el teatre del món sota els vels de l’eclipsi!
A cau d’orella, vençut, ens parla d’amors impossibles
aquest vaixell del silenci que s’anomena record.
Desem la llengua, els mots, al cau embriac de la nit.
I tot resta mut. Només els astres, vells pregoners,
criden el triomf d’aquesta cega nit d’ocelleria.
Ho sents? Afua la tempesta l’aurora closa, i el cel,
ocell dins d’una flama, trasmuda occit el temps.
Comença a caure el velam, l’imperi il lusori
de mil llengües de foc llampant, el cim obert
en negre i roig: comença la nuesa closa de la fi.
On les portes de l’estança emmirallada dels estels
clouen l’armari còsmic. On la porpra encesa, l’àngel
incandescent i nu, ofega claredats carbonitzades.
On la llum besa l’aigua i l’aigua crema la tenebra.
Escolto el murmuri del cel, el batec de la lluna
i el sol fent caure l’amarga plomada de l’amor.
Tinc els dits xopats de sang i les dents corcades de claror.
Com un fum, evaporo la memòria que em lligava, somort,
a la tenebra, i obro el pit al tètric ca Cèrber solar.
No hi ha plenitud més buida, ni buidor més plena,
no hi ha absència més cruel i dolça, més palpitant,
que l’extermini emmirallat i fosc de les esferes.
Talment l’home, per un moment perdut al pleniluni,
sageta tremolosa a l’arc del temps, príncep o esclau,
fa del somni la raó, de la mort la vida, de la forma
la matèria encesa. De l’eclipsi imaginari: el real.
Si amor és ficció, si la llum que vull que em cremi i encengui
és callada i lenta ficció, què ens resta, esdevenidor del món?

Nu, somio l’instant. Amb transparència muda, el cel vincla
la dalla corredissa de la llum. Tomba el cap de la tenebra.
Ara, evanescent, sento el bategar dels polsos de l’arbreda.
Un alè cremat, tremolós i esquiu, clou la mà multicolor del
crepuscle vincladís. Assaona la terra el vent.
I recordo: recordem la paraula fonda i freda de la mort:
amb els ulls es clouen els signes de la carn.
Amb l’ombra el tacte, amb la llum tot l’ésser.