En el meu temps, per a ésser batxiller…

En el meu temps, per a ésser batxiller, s’havia d’aprovar l’assignatura de Gimnàstica. No sé pas si això avui persisteix encara. L’Estat sentí un bon dia la necessitat que la joventut fos forta i sana i se li acudí de crear en el batxillerat l’assignatura de Gimnàstica. És genial. El professor era un tal senyor Balmes, un home vell, sec i petit, grisenc, pigallat, que portava un gran bigoti estarrufat, tenia els ulls negats en un líquid rogenc i una cara torturada plena de petites arrugues entrecreuades. Quan respirava el bigoti se li movia i semblava un gat. Era un home de gest perpètuament malhumorat i sempre roncava. La classe de Gimnàstica era a primeres hores de la tarda i moltes vegades vaig pensar que les molèsties que aparentava aquell senyor eren degudes al fet que les seves obligacions acadèmiques el distreien d’anar al cafè a jugar una estona a la manilla, al tresillo o al canari.

El senyor Balmes ens feia treure la camisa i la samarreta, ens feia posar unes espardenyes —això era indispensable— i de tant en tant ens amidava la caixa toràcica amb una cinta. El senyor Balmes amb la cinta a la mà anava cantant unes xifres —que el senyor Gómez, el seu ajudant, copiava amb una estupenda cal·ligrafia sobre un paper blanc— i tot plegat semblava una sastreria per a criatures esporuguides i ben educades.

Després passàvem a les paral·leles, alçàvem uns pesos i fèiem la planxa sempre amb la idea fixa d’ésser aprovats. La càtedra de Gimnàstica era en el lloc més obscur i llòbrec de l’Institut i potser no hi havia entrat mai el sol. A ple dia, per no empassegar-hi, s’havia d’encendre una bombeta elèctrica que penjava del sostre i que cremava d’una manera tètrica.