En Quicu dels llibres

Jo el vaig conèixer de segon apunte en el teatre d’Orient, o de can Finet, un dels coliseus que consti­tuïen, junt amb l’Olimpo del carrer de Mercaders i l’Aurora del de Sant Pere més Baix, la great atraction del barri de Ribera.

Una cosina d’en Quicu, molt eixerida certament, hi actuava d’ingenua, com diríem ara, i a son influxo degué el nostre home l’obtenció d’aquell empleo, que, encara que honorífic, venia sent molt pretès. Era un càrrec que el distingia de la multitud, a son entendre, al menos, que el posava al nivell de les persones signi­ficades; mes que li costava molts disgustos, moltes llu­menades d’oli amb aprofitament deis cremallons i tot, i molts cansaments de vista, per lo tant, obligant-lo ainda mais a sofrir los improperis d’un irascible apun­tador de tres pessetes cada festa, francs los ensaigs, mes amb un benefici a fi de temporada, qui, per si saltava els aparts o es menjava els bocadillos, me’l tractava de bèstia a totes hores.

[…]

Ja l’havia perdut de vista, quan vaig retrobar-lo a muralla. Havia heretat d’un seu oncle, mort conco, una parada de llibres venturers, i allí, en aquell tram d’escala que mira al moll del Rebaix, davant per davant del corralot deis toros, hi enganyava miserable­ment los dies.

[…]

Llegí els poetes primerament, en Quicu: Pagès, Arri­aza, Cienfuegos, Cadalso, Lamartine, Víctor Hugo; tal com li anaven venint, tal com arribaven a l’estació de sa parada, rellegint-los i tot, per despertar-li més a cada nou repàs aquella passió somorta que per sa cosineta, la ingenua de can Finet, encara sentia; el casament d’aquesta amb l’irascible apuntador del tea­tro de l’Orient me’l tragué de polleguera; per apaiva­gar son desig, que les obres de Chateaubriand li avivaven més encara, esgratinyant-li amb son formigueig la ferida, canvià el gènero de ses lectures. Tastà Sue, s’aficionà a Ayguals d’Izco, d’ençà que li assaborí María o la hija de un jornalero es despertà en son fons l’es­perit revolucionari d’aquells drames, apareguts recent­ment al teatro i que, encarnats en algun episodi històric, alentaven l’instint del poble i, creant-se en sa fanta­sia, excitada pel romanticisme i en substitució de sa cosineta, la dama de sos sentiments, simbolitzada per la llibertat, que era la inspiradora de semblants obres, viatjà per  Icària en companyia de Cabet, resseguí Les ruïnes de Palmira del braç de Volney, interpretà a sa manera el Contracte de Rousseau, obres prohibides en aquell temps, i que comprava a sotamà, acabant per empassar-se l’Angel Pitou junt amb tota la Historia de la Revolución francesa.

[…]

Va estrenar-se amb «El Cohete» — Periódico Revolu­cionario, quin programa era: «¡Abajo la dinastía!!! Juntas supremas. Sufragio universal. Libertad de Cul­tos. Libertad de imprenta. Libertad de Enseñanza.» I per allò que lo demanar no fa pobre, segurament, o perquè la direcció era o es creia desmemoriadissa, seguia al final: «¡Todas las libertades!»

[…]

Llavors de les Constituents, amb los discursos d’en Castelar hi guanyà la primera pesseta. Li agafà tan bé  l’embocadura a l’oratòria del singular tribuno, que no hi havia arrencaqueixals en tot lo pla de Palàcio que acoblés més públic.

Aquella parla era la seva parla, enlluernadora en la frase, florida d’istil, ampul·losa i rimbombant sem­pre, amb aquella inflor de l’aerostàtic, esvelta i majes­tuosa alhora, airosa en sos períodos com un rasgo; ele­gant en sos finals com una voluta; amb son ritme cadenciós, com a degotalls; i sempre encisadora, sempre apassionada.

[…]

Mes, passava el temps, creixien ses ocupacions amb l’engrossament del partit, al que s’afiliaven los de les fraccions radicals, apressant son viatge a n’el poder amb aquell transbordo, i en Quicu, carregat de bona fe com un dels pocs conseqüents amb ses idees, en Quicu, el qui menava la nau, aferrat al timó tothora, sempre es quedava a rerassaga.

Ell conduïa les conspiracions, ell reclutava la gent per donar los cops, ell parlamentava amb los partits afins quan les circumstàncies ho requerien o les con­veniències los empenyien a fer-ho, ell assumia els compromisos i carregava amb los maldecaps per a no cobrar-ne ni el que és dir la fama.

Ja li arribaria!… Ja li arribaria!… Havia anat tan amunt en poc temps!… Si se li aparentava un somni!… I sa mare i sa cosina, encomanant-se de sa bona fe, l’alentaven en son coratge.

Lo rebombori de les quintes l’ensopegà de vice-president  al Centre. […]

Aquella vegada era de creure que tot ressortiria bé. Tot anava a punt d’orgue.

Lo govern, amb son entossudiment, s’havia fet insos­tenible, i era de témer sa caiguda. Les oposicions ana­ven compactes. A més, amb la propaganda de la prem­sa, ja preparada de feia temps, la causa dels disturbis, ja prou impopular de si, s’havia fet avorrible. Les no­ticies de fora no podien ésser més satisfactòries… Va­lencia, Saragossa, Sevilla, Madrid, lo mateix Madrid, totes les capitals i ciutats de més importància s’insur­reccionarien… Sols faltava que esclatés lo foc perquè el govern constituït se n’anés en doina. […] …però…, el govern, revestint-se d’energia, apurant sa vitalitat en un extremat esforç, l’esforç del qui s’ofega, disposava el sufocament del cop amb una celeritat pasmosa. […] Pel que toca a n’en Quicu feia ja dos dies que no els passava a casa. […] Ell era el comitè, ell representava el Centre, ell personificava «La Idea». Aquesta triple caracterització, acreditada ja de temps, per recaure en sa individualitat tot lo mecanisme del partit, mai no se justificava tant com aleshores.

[…]

I emportat pel compliment de son deure —aixís ell ho creia—, tresquejava sens sossego.

Corregué el Raval, la Ribera, Sant Martí, Clot, Sant Andreu, Sants, Gràcia… […] Érem dilluns, a mig dematí…, dilluns de la setma­na de Rams. Imposada pel pànic, Gràcia perdia d’hora en hora son natural aspecte. Plegaven algunes fàbri­ques, basquejava la gent en previsió de lo que succei­ria, vista l’actitud dels saragateros, que se les prome­tien molt crespes; s’escampaven dret a fora, embaras­sades amb llurs fatos, les famílies més porugues, ve­gent-se la tronada a sobre; les campanes de la vila, competint amb les de Sants, no es cansaven de batre, ressonant en tots los cors amb fatídica planyesa, i bona part del veïnat, portat pel compromís o dut per la cu­riositat més que pel compromís, ja que els xicots i les dones hi formaven en majoria, s’abocaven al Carrer Major, mirant enllà, envers lo sot de la capital, com si el baf del rebombori, atret per ses ensumades, ha­gués d’arribar fins a sos nassos. Net i pelat lo passeig de Gracia, aparentava Barcelona, arrebossada pel sol i endormiscada en sa solitud, com si fos víctima d’una epidèmia.

[…]

A mitja tarda havia crescut lo tumulto amb lo paro de les fàbriques; tumulto més imponent i bullanguer d’hora en hora per les notícies que de Barcelona es rebien…, que eren propalades per lo bonatxó d’en Quicu.

[…]

A la matinada del dia següent l’espetec d’un canó va posar la gent en guarda. En Quicu resseguí els punts… Vigilà els entorns. No hi havia remei… Se tro­baven cercats, veritablement sitiats, sens mena de fu­gida… Què fer-hi, dones?… Lo dit. A resistir-se!… Po­sats, posats!… Fins a apurar-ho!

Una bandera negra, hissada dalt de la torre, segellà aquell pacte; i els graciencs, soferts alguns amb la re­signació del màrtir, exasperats los més, amb lo deses­per de la impotència, tots admirant-se del procedir d’en Gaminde, tan rigorós com immotivat, tan venjatiu com absurd, sens precedents en nostres lluites, i que quali­ficaven de la més dura manera, suportaven aquell bom­bardeig irritant, desmesurat, àdhuc ridícul, sens treva ni repòs, espesseït com a pluja, en gran dany de sos interessos i en constant perill de ses vides.