Enfilà la carretera del Muntreny…

Enfilà la carretera del Muntreny. El camí era ple de sots, la grava descarnada feria les rodes de la moto. Els arbres de la dreta a l’esquerra hi ha la riera, en un pla una mica més baix, s’ajuntaven en una altra taca verda. En arribar al paratge anomenat l’Aljub, un migrat ramat de cabres que esbrotava l’herba resseca de la riera s‘arremolinà prop del pastor, i el gos d’atura el bordà. Trencà per un rial a la dreta i li calgué alentir la marxa perquè la moto mal encaixava dins una rodera. Les alzines feien una olor tendra, com de fusta acabada de serrar. […] Després el camí polsós, amb la via de les vagonetes sempre a l’esquerra. Els roures de can Solei, la vella masia arrugada. I tot d’una aquell esqueixament, aquell enorme esvoranc de pedrera que ja s’ha menjat mitja muntanya.