És molt possible que Ruyra…

És molt possible que Ruyra, en les vel·leïtats lleugeres de la joventut, s’hagués acostat al connubi pensant fer un matrimoni de raó. Tant per tant — degué pensar—, val més trobar, en aquestes coses, alguna substància apreciable. Tractant-se de Ruyra, no s’ha d’oblidar que sempre fou un home molt provincial, tocat d’un ruralisme molt dens. En el seu casament, hi intervingueren naturalment els capellans, exactament un bisbe — no sé si el de Barcelona o el de Girona. És indiferent, perquè tots són iguals. Diré, tot passant, que la vida de Ruyra fou literalment saturada de capellans. Els capellans se li acostaren d’una manera diríem espontània i no el deixaren ni en sol ni en ombra, mai. Un dia que estava de bon humor digué a un seu íntim amic, home de la seva confiança:

— ¿Vol creure que potser conec set o vuit-cents capellans? En el moment de casar la filla, el marquès de Llinàs tingué la idea de donar-li la propietat d’uns terrenys situats en l’encreuament de la plaça de Catalunya i el Passeig de Gràcia. Ruyra quedà il·lusionat perquè en els inicis de l’Eixampla de Barcelona n’hi havia per a estar-ho. El cert és, però, que l’operació no es portà mai a cap. El marquès de Llinàs donà a Teresita —així fou sempre anomenada familiarment la senyora Ruyra— la propietat de la casa situada al carrer de Bretón de los Herreros, a Gràcia. En aquesta casa, hi passà molts hiverns de la seva vida, tots menys els que per prescripció facultativa passà a Canàries i a Màlaga. Hom cregué que patia del cor i li foren aconsellats aquests climes més amables. Els estius, els passà sempre a Blanes. La casa del carrer de Bretón de los Herreros fou comprada per vuit mil duros bons com a màxim. És una quantitat important (per l’època, s’entén), però potser insuficient per a justificar les desaforades ínfules que la senyora agafà a la casa. Ruyra fou un propietari rural a l’antiga, d’una administració arcaica, però fou un home ric.