Establert a Barcelona…

Establert a Barcelona, el tema de la ciutat predominarà aviat en la seva producció. Una preocupació l’esperona cada dia més: el llenguatge. És, en especial, pel llenguatge que ell aspira a ser un clàssic. Contra la tendència comarcalista, cara als autors rurals, ell no es limita a escoltar la llengua parlada i a garbellar-la bé, sinó que llegeix els antics i aprèn dels moderns. Dedica una de les seves comèdies a Pompeu Fabra i això és suficient per a fer comprendre com segueix els millors en la tasca depuradora de l’idioma. S’incorpora alhora als ideals culturals, ètics i polítics de les noves promocions. […]

Ell volia fer un teatre on l’humor fos intel·ligent, on el sentiment no degenerés en sentimentalisme, on els caràcters fossin ben observats, però no a través de l’objectiu fotogràfic ni de la lent del naturalista, sinó amb la mirada de l’humorista que deforma per millor definir o del poeta que exalta per millor fer comprendre. Això, per a ell, eren gairebé preceptes. Oscil·lant entre la farsa i la tragèdia, s’inclinava per temperament cap a la farsa. «Fer riure», afirmava, «és més difícil que fer plorar.» Algú va dir-li: «Tireu una pela de taronja a l’escenari i ja veureu, si un actor rellisca, com el públic riu». «Sí», replica, «el mal és que el nostre teatre, avui, és massa ple de peles de taronja.» El seu teatre, però, amb això d’oscil·lar entre farsa i tragèdia, ¿és només un teatre de mitges tintes, intel·ligent i burgès, tal com en realitat se’l considerava?… Ell en protestava i, amargat o indignat, acusava els crítics: «No saben ni comprendre! No veuen res!».