Exorcisme

perché anche la malattia ha un senso,
una dismisura, un passo,
anche la malattia è matrice di vita.
Alda Merini

Esbadellà-se’m la matriu com avortant,
escabridada, la còncava promesa vertebrant-se.
Esbalmà-se’m, perbocada, l’el·lipse
esbutxacada d’unes mans furtivament supines.
Esbocinà’s l’ofrena, esvertebrà’s el verb i
esbravà’s l’amniòtica promesa en desclucar-se
—arc voltejant la corba de la histèria.
Esbadocà-se’m la matriu com avortant,
espoltradora, la còncava promesa replegant-se.
Esgavellà-se’m l’eix precís de rotació,
esconillà-se’m l’esquelet pels punts de fuga,
estremí’s la línia horitzontal i
estiraren-me dels fils que han per nom demència
—arc voltejant la corba de la histèria.
Esbudellà-se’m la matriu com avortant,
esqueixalada, la còncava promesa retornant-me.
Esponcellà-se’m la florida dins del ventre,
esbardissà’s furtivament el marge.
Escanyellà’s el vol, esbategà’s la vertical i
esbotzà’s el precipici de la insània
—arc voltejant la corba de la histèria.