Formalitats

Quan em dones les gràcies si em somriuen les mans,
per una flor que em creix als ulls, una cita d’en
Chesterton o l’inconfessat desig de cordar-te un botó,
resto sempre callada.
¿Com podria dir “de res” si aquestes momes ho són tot?
Piguetes infantils que tornen a sortir amb l’edat,
rosada que el cel ha destil·lat perquè n’hi pugui beure
aquella abella.
Com la noia que surt a la finestra a estendre un
vestit roig i la mira l’obrer mentre posa ciment
a la casa veïna o la bastida que el sosté, a vint
metres d’alçada.
¿Com podrien dir “de res”?
Però ara jo també vull dir “gràcies” perquè has fet
de l’espera un bon estenedor pels meus vestits de festa
i puc escriure mel amb la set i la calma, i sento,
quan feinejo, el vertigen punyent i desitjo la vida.
I no em diguis “de res”.
Potser s’escau “perdó” a aquest espai de les formalitats
– que és el que jo dic sempre, i tu restes callat.
Perdó perquè el dolor de no tenir-te no s’acaba,
pel núvol d’esperança que t’és fàcil llaurar,
pel pessimisme que desfàs com un terròs de sucre
amb la teva humitat universal que fa les coses grosses
toves, i les petites altes, lliscants per tobogans de fulles verdes.
(No té importància esbrinar perquè aquest poema
s’havia intitulat “cosir”).