Fragment de La dona més pintada

Vaig entrar al taller amb curiositat i respecte. Era una habitació amplia i lluminosa, plena de llenços apilats contra les parets o penjats amb fils. Hi havia també un cavallet amb un quadre inacabat, una taula amb pots de pintura, pinzells i espatlles, i una estufa de llenya que feia de xemeneia. El pintor em va convidar a seure en una cadira de fusta i em va oferir un got d’aigua. Jo el vaig mirar amb admiració. Era un home alt i prim, amb els cabells blancs i els ulls blaus. Tenia una barba curta i ben arreglada, i vestia una bata de color verd fosc. Em va semblar que tenia uns seixanta anys, però després vaig saber que en tenia setanta-cinc.

-Què vols saber de mi? – em va preguntar amb veu suau.
-Tot – li vaig respondre amb sinceritat.

Ell va somriure i em va dir:

-No crec que tinguis temps per a tot. Per què no comencem pel principi?
-D’acord – vaig dir-li.
-Bé, jo vaig néixer a Montblanc l’any 1900. El meu pare era un comerciant de roba i la meva mare una mestressa de casa. Jo era el segon de quatre germans, tots homes. Des de petit em va agradar dibuixar i pintar. La meva mare em comprava llibretes i llapis de colors, i jo em passava hores fent dibuixos de tot el que veia: la casa, el carrer, els animals, les persones… La meva mare guardava els meus dibuixos i els ensenyava als seus amics i familiars. Tothom deia que tenia talent i que havia de ser pintor.
I tu què pensaves?
-Jo només sabia que m’agradava pintar. No tenia cap altra aspiració. Però el meu pare no estava d’acord. Ell volia que seguís el seu negoci i que em fes càrrec de la botiga quan ell es jubilés. Em va fer estudiar comerç i comptabilitat, però jo no hi entenia res. Els números se m’escapaven i les lletres se m’embullaven. Només volia pintar.
-I com vas fer per escapar-te del destí que et volien imposar?
-Vaig tenir sort. Quan tenia disset anys, vaig conèixer un pintor que vivia a Montblanc. Es deia Josep Maria Sert i era un dels millors muralistes del moment. Havia fet obres per a l’Ajuntament de Barcelona, el Palau de la Música, el Rockefeller Center de Nova York… Era un home ric i famós, però també molt senzill i amable. Em va veure pintant al carrer i es va interessar per la meva obra. Em va convidar al seu taller i em va ensenyar els seus quadres. –Em vaig quedar bocabadat. Eren uns murals enormes, plens de colors i detalls, que representaven escenes històriques o mitològiques. Em van impressionar sobretot els seus retrats de dones, que tenien uns ulls grossos i fascinadors, com els de la Gioconda.
-I què et va dir?
-Em va dir que tenia talent i que havia d’anar a París a formar-me com a pintor. Em va oferir la seva ajuda i em va presentar a uns amics seus que vivien allà. Em va convèncer perquè marxés amb ell i em va prometre que parlaria amb el meu pare perquè m’ho permetés.
-I el teu pare què va dir?
-Al principi es va negar en rodó. No volia que deixés els estudis ni el negoci familiar. Però Sert era un home molt persuasiu i influent. Li va explicar que jo tenia una oportunitat única de triomfar com a pintor i que ell es faria càrrec de mi. Li va dir que París era la capital de l’art i que allà hi havia els millors mestres i les millors escoles. Li va dir que jo podria aprendre dels grans genis com Picasso, Braque, Matisse… Li va dir que jo podria ser –Picasso 2.