Fragment de La llei de l’hivern

Vaig arribar al poble quan ja era fosc. El cotxe em va deixar davant de casa del Ricard i em vaig quedar parada uns segons mirant la porta tancada. No hi havia cap llum ni cap soroll. Només el vent que bufava entre les branques dels cirerers. Vaig agafar la maleta i vaig pujar els esglaons fins a arribar al timbre. Vaig prémer-lo una vegada, dues, tres. Ningú em va respondre. Vaig buscar les claus al bolso i vaig obrir jo mateixa. Em vaig trobar amb un passadís fosc i fred. Vaig encendre el llum i vaig avançar fins al menjador. Allà hi havia el Ricard, assegut al sofà, amb una manta sobre les cames i una gorra al cap. Em va mirar amb uns ulls vidriosos i em va dir:

-Qui ets tu?
-Sóc jo, l’Anna -li vaig dir.
-L’Anna? -va repetir ell.
-Sí, l’Anna. La teva néta.
-La meva néta? -va tornar a dir.
-Sí, Ricard. La filla de la teva filla. La que va marxar a Barcelona fa anys.
-Ah, sí… -va dir ell, com si recordés alguna cosa.
-Com estàs? -li vaig preguntar.
-Estic bé -va dir ell.
-T’han dit que vindria?
-No.
-Ah, bé… He vingut perquè em vaig assabentar que estaves malalt i vaig pensar que potser necessitaries companyia.
-Companyia? -va dir ell.
-Sí, companyia. Algú amb qui parlar, amb qui compartir les coses…
-Jo no necessito res -va dir ell.
-No? -li vaig dir.
-No. Jo només espero que arribi la primavera.