Fragment de La possibilitat de dir-ne casa

Vaig entrar al supermercat amb la sensació d’estar fent alguna cosa il·legal. Els meus pares no hi compraven mai. El meu pare sempre havia dit que era millor anar als petits comerços del poble, perquè els grans supermercats els arruïnarien. I tenia raó. Els petits comerços del poble havien anat tancant un rere l’altre. El forn, la carnisseria, la peixateria, la fruiteria… Tot allò havia desaparegut per donar pas al gran supermercat on ara entrava jo amb una bossa reutilitzable i una mascareta blava.

Em vaig dirigir cap als congelats. Vaig agafar una pizza quatre formatges i una lasanya vegetal. Vaig pensar que potser hauria d’afegir alguna cosa més saludable, però no tenia ganes de cuinar ni de menjar res fresc. Només volia omplir-me l’estómac amb alguna cosa calenta i fàcil de preparar.

Vaig passar per davant dels refrescos i vaig veure una ampolla de Coca-Cola Zero. Em va venir al cap la Valeria. Ella sempre bevia Coca-Cola Zero quan estàvem juntes. Deia que era el seu petit plaer culpable, que li recordava els seus anys d’estudiant universitària a Roma. Jo sempre li feia broma amb el seu gust per les begudes ensucrades i artificials. Ella em deia que no era tan purista com jo, que no tenia cap problema a consumir productes processats de tant en tant.

Vaig agafar l’ampolla i la vaig posar al carro. Potser era una manera de sentir-la més a prop, de fer-li un petit homenatge. O potser era una manera de castigar-me, de recordar-me el que havia perdut per la meva covardia.

Vaig anar cap a la caixa. Vaig pagar amb targeta i vaig sortir del supermercat. Vaig caminar cap al cotxe amb la bossa a la mà. Vaig pensar que potser hauria d’escriure-li un missatge, però no sabia què dir-li. Hola, Valeria, com estàs? Et trobo a faltar. Vull tornar a veure’t. No, no podia dir-li res d’això. No després de com havia acabat tot.