Interior de paraula

Ho vaig veure al cinema:
el nen, a la pel·lícula, descobreix que té por
i se n’alegra. No pas de tenir-ne
sinó d’haver après que del que sent
se’n diu por. O que la paraula por
que tants cops ha sentit, és allò
que ara el sotraga. (Tinc por, tinc por!
xiscla, somrient, gairebé la por extingida
per l’eufòria de la descoberta.)
Com aquell nen,
tants cops he escoltat la paraula traïció
com si per dins fos buida, m’entrava
per les orelles i allà es quedava,
tap de cera, sense mai arribar al fons del fons.
No ha estat fins avui:
surto en una pel·lícula,
l’escena és tan semblant a aquella altra…
M’han traït! Xisclo. I me n’alegro.
No de la traïció
sinó d’haver après que del que sento
se’n diu haver estat traïda,
que tinc un lloc al fons del fons
on rebre la traïció, resseguir-ne els contorns
i després oblidar-me’n, una mica
més feliç que abans.