Jo confesso

Lorenzo Storioni es va passar unes quantes setmanes tancat en el procés d’envernissat mentre començava un nou violí i donava voltes al preu que havia exigit en Zosimo. Quan el so ja era el que havia de ser, Monsieur La Guitte, que encara mandrejava per Cremona, va poder contemplar amb interès aquell color lleugerament enfosquit del vernís que acabaria sent el definitiu dels storionis. Va passar-lo xicot callat i escardalenc, que agafa l’arc i posà a fer-lo sonar. A Lorenzo Storini li queien les llàgrimes, pel so i per la Maria. Encara era un so més bo del que ell li havia tret.

Maria, t’estimo. Tantes llàgrimes, tants florins més afegits al preu previst a l’inici.

—Mil florins, Monsieur La Guitte.

La Guitte el va mirar als ulls durant deu segons incomodíssims. De reüll va observar el noi escardalenc i poc parlador, que va abaixar les parpelles en senyal d’assentiment; i Storioni va pensar que segur que hauria pogut tibar una mica més i que d’això n’havia d’aprendre, encara.

—No ens podrem veure més, estimada Maria.

—És una veritable fortuna —va dir La Guitte amb una ganyota de refús.

—Sa senyoria sap que els val. —I en un acte de suprema valentia, en Lorenzo va agafar el violí.— Si no el voleu, espero compradors la setmana que ve.

—Per què, Lorenzo, amor meu?

—El meu client voldrà stradivari, o guarneri… Vós encara sou un desconegut. Storioni! Connais pas.

—D’aquí a deu anys, tothom voldrà tenir un storioni a casa. —Va ficar el violí dins del seu estoig protector.

—El teu pare m’ha prohibit que ens veiem. Per això m’ha regalat la fusta.

—Vuit-cents —va sentir que deia el francès.

—No! Jo t’estimo. Ens estimem!

—Nou-cents cinquanta.

—Si, ens estimem; però si el teu pare no vol que… jo no puc…

—Nou-cents, perquè tinc pressa. —Fugim, Lorenzo!

—Fet. Nou-cents.

—Fugir? Com vols que fugi de Cremona si estic muntant taller?

Era cert que tenia pressa. Monsieur La Guitte frisava per marxar amb els nous instruments comprats i quasi res no el retenia a Cremona, excepte els favors de la morena i apassionada Carina. Va pensar que aquell podia ser un bon violí per a Monsieur Leclair.

—Munta’l en una altra ciutat!

—Lluny de Cremona? Mai!

—Traïdor, Lorenzo! Covard, Lorenzo! Ja no m’estimes.

—Si l’any que ve torno amb un parell d’encàrrecs, revisarem els preus a favor meu —va advertir La Guitte.

—Sí que t’estimo, Maria. Amb tot el cor. Però no em vols entendre…

—Hi estic d’acord, Monsieur La Guitte.

—Hi ha una altra dona, oi? Traïdor!

—Que no! Ja saps com és el teu pare. M’ha lligat de peus i mans.

—Covard!

La Guitte va pagar sense discutir més. Estava convençut que el mateix Leclair, a París, en pagaria fins a cinc vegades més sense immutar-se i es va sentir feliç de fer la feina que feia. La llàstima era que aquella seria l’última setmana de dormir amb la dolça Carina.

[…]

Molts anys després, davant l’escamot d’execució, I l’Adrià Ardèvol va copsar que la seva aversió a la carrera de solista havia nascut com a única manera de poder combatre la mare i mestre Manlleu. I, quan la veu ja li començava a fer galls perquè no la sabia controlar, va dir mestre Manlleu, vull fer música.

—Què?

—Vull fer Brahms, Bartók, Schumann. Odio Sarasate.

Mestre Manlleu va estar-se algunes setmanes en silenci, impartint unes classes amb gestos i prou, fins que un divendres li va posar una pila de dos pams de partitures damunt del piano i va dir vinga, reprenem repertori. Va ser l’única vegada a la vida que mestre Manlleu li va donar la raó. El pare li havia donat la raó una única vegada, però li ho va reconèixer. Mestre Manlleu només va dir vinga, reprenem repertori. I com a venjança per haver hagut de donar-me la raó es va espolsar la caspa que li queia als pantalons foscos i va dir el dia vint del mes que ve, a la sala Debussy de París. La Kreutzer, la de César Franck, la tercera de Brahms i només algun wieniawski i paganini de lluïment per als bisos. Content?

El fantasma del trac, perquè jo tenia un trac descomunal, hàbilment disfressat amb la teoria tan maca que l’amor per la música m’impedia etcètera. El fantasma del trac va reaparèixer i l’Adrià va començar a suar.

—Qui tocarà el piano?

—Qualsevol acompanyant. Ja te’l buscaré.

—No. Algú que… El piano no m’acompanya: fa com jo.

—Bestieses: tu ets l’amo. Si o no? Et buscaré el pianista adequat. Tres sessions d’assaig. I ara llegim. Comencem amb Brahms.