Jo tinc per impossible lo remei…

FÀBIO: Jo tinc per impossible lo remei i per ço serà supèrflua la consideració que diuen, senyor don Pedro, i ja més supèrfluo lo cap; totavia he pres molt plaer en que així se sia esforçada la llengua nostra sobre l’aragonesa en lo regne de València i en aqueixes illes. I ab açò mudem de noves: aquell mercader ab qui parlàveu, senyor don Pedro, par que està allí aguardant; despediu-lo i anar-nos-ne hem a missa.

DON PEDRO: No espera a mi, que ja jo tinc acabat lo que havia de negociar ab ell, i no era més de que em donàs ací, per susara, cent ducats, i que em fes crèdit per a Barcelona de cinc-cents, per als dies que estaré allí.

LÚCIO: Oh, què grans són les necessitats que de cada hora tenim los cavallers d’esta gent!

FÀBIO: Pus a fe que que estan bé en lo món, i que a més del servei que fan per ses pròpies ganàncies, moltes coses arriben a notícia dels hòmens de totes les parts del món per la indústria i comerç seu, que no hi arribarien si ells no hi fossen.

DON PEDRO: No hi ha que dubtar, i a la veritat, molt temps ha que és una art, la del negoci, prou estimada, i de molts cavallers i ciutadans honrats usada, i per a vui no deixa ésser-ho encara a València.

LÚCIO: I lo mateix també en Barcelona i en altres parts, i en Tortosa he oït jo que solia ésser lo negoci també molt tractat.

FÀBIO: D’això puc jo donar tan bona raó com ningú, perquè tinc llibres en ma casa i n’he vist també en altres cases d’ací, ab què es mostra bé que era molt lo negoci que ací es tractava i a fe que s’estenia molt.

DON PEDRO: seria fins a Barcelona i a València.

FÀBIO: Bo està això! I per què no fins a Gènova, a Roma, a Nàpols, a Venècia i a Cadis, a Sicília i a la part de ponent, a Sivilla, a Portugal? I passaven a Flandes, a Inglaterra i en altres parts.