La base de dades de les Lletres Catalanes
En Tomaset escriu. El pit tot recolzat damunt de la taula; el nas a tocar de la llibreta, i els dits negres de tinta agafant inversemblantment la ploma.
Fa el problema: “Si un comerciant…”
Com que el fa damunt de la taula del menjador, s’esperarà que l’hagi acabat per parar taula. La Francisca no ha arribat encara…
En Joan el mira fer i sent reproduir-se en ell l’admiració de cada vespre. Camina de puntetes per no destorbar, i de vegades s’atura darrera de la cadira del noi i l’espia fer, respectuosament, els ulls ben oberts, la boca contreta i el cor palpitant.
El noi escriu xifres traçudament. Joan Endal les veu sorgir de la ploma lleugeres i endiastrades, i en la contemplació d’aquest moment repetit cada dia i cada dia nou, hi frueix l’avenir del fill, brillant i esplendorós, del qual ell serà un humil testimoni; i, mirant-lo fer, troba consolació a les seves angoixes i confort per a abrigar-hi l’ànima desolada.
Com que la Francisca cada dia ve més tard, pare i fill resten llargues estones en un mut col·loqui, en el qual en Joan cull satisfaccions que en Tomaset no podria capir, car ell no s’ha adonat que un dia darrera l’altre el seu pare segueix amb ell el curs dels seus estudis. No ho entén, però ho veu. Avui ha sabut, només mirant, que el problema és més intricat que el d’ahir. Ho endevina pel major nombre de ratlles de números, ho veu per les operacions auxiliars que el noi ha de fer per a arribar al resultat. I silenciós, respectuosíssim, mirant el paper d’esquitllentes, sentint el gratar de la ploma, veient el sorgir meravellós d’aquelles corrues de signes arrenglerats, Joan Endal oblida les seves dissorts, i perd esma i noció del temps que passa, i no es recorda que té dona i que és bella i atraient.
Des del menjador silenciós se sent el rodolar dels tramvies, el seu udol feréstec, el dringar bullanguer de les campanes avisadores…
I la Francisca no ve.
En Tomaset ja ha acabat el problema. Plega amb compte les seves llibretes i, assegut a la mateixa cadira, obre un llibre i submergeix el seu esperit en l’evocació.
En Joan passeja amunt i avall la seva impaciència; i el silenci esdevé anguniós i pesant. De tant en tant s’atura. Voldria parlar amb el seu fill, però no sap de què parlar-li; té por de no fer-se entendre; té més por encara de no entendre’l.
En Tomaset no el veu. Pensa en la Nardina, a qui ja no veurà més, i li sembla veure-la encara rient amb aquell riure sense cor que li va fer tant de mal quan va marxar de la torre. No la veurà més perquè han renyit amb en Lluís Serra. En Lluís Serra ni se’l mira; en Lluís Serra ha esbombat pel col·legi que en Tomaset és fill d’un paleta, d’un home que duu brusa i gorra i espardenyes. Àdhuc el director sembla inquiet d’aquesta brama, perquè, si això corre, el seu establiment podria perdre el subtítol de “distingit” que té.
No la veurà més, i ben merescut que s’ho té, ell, miserable pecador del pecat de ser fill de paleta. I mira el seu pare, i sent pesar la seva presència; i el trepig de les seves espardenyes aixeca rancúnies en el seu cor i li fa pujar rojors a la cara… Com se’n deu riure, ara, d’ell, la Nardina!
No sap encara quina llei dóna pares als fills i maleeix aquesta llei que li’n donà un com el que té…
— Que tarda avui ta mare! —diu en Joan.
I en Tomaset oint aquella veu ploraria de ràbia, que ell mai no ha sentit que cap noi de col·legi en tingués, de mare, que tots tenen mamà per gràcia d’un ignorat privilegi.
Ara en Joan s’ha aturat davant d’ell.
— Que no et trobes bé, Tomaset?
Ell enrogeix no gosant mirar-se’l, i, sense saber per què, sent un trencadís de cor que de poc li fa venir les llàgrimes als ulls.
S’esdevé una gran quietud.
En Joan se’l mira, se’l mira sempre i li sembla començar a endevinar en el seu fill un altre abandonat, un altre solitari… I s’empara d’ell una gran simpatia que li fa creure que fins avui no havia estimat el seu fill.