Judicis finals

No començarem a conèixer una persona fins que no la veurem fora de si.

«De la discussió naix la llum», diuen. I l’experiència demostra que, efectivament, cadascú sol quedar-se amb les mateixes conviccions que tenia abans de discutir, però més clares.

El pensament s’afirma —i s’aferma— en les objeccions. Doneu-me un bon contradictor, i seré capaç d’inventar les més excelses teories.

Aparentar que es claudica pot ser, ben mirat, un excel•lent recurs, per a un polític igual que per a un enamorat.

Totes les meues idees són provisionals. (Però que conste que no ho dic amb orgull.)

Si hi penses, comprovaràs que realment no t’empipa que et contradiguen, sinó que et facen veure que et contradius tu mateix.

Quan alguna vegada sembla que esteu d’acord amb altri, no en dubteu pas: és que hi ha un malentès.

Si l’home adult enyora la seua infància, és perquè no se’n recorda, o perquè se’n recorda malament.

En moltes coses, però en l’amor particularment, l’experiència sol ser un defecte. Per això el primer amor és recordat com el millor —és el millor.

Totes les teories, dutes a les últimes conseqüències, resulten absurdes. Això significa que ja ho eren en principi, almenys en part. I no cal dir que aquesta conclusió ens ha d’induir a practicar un escepticisme moderat. A practicar-lo: no a professar-lo, que no en valdria la pena.

Les veritats, cal exagerar-les perquè resulten creïbles.

Una persona que ens estima és un perill permanent.

Els únics plaers que no defrauden són els imprevistos.

L’innocent no sap que ho és —i per això ho és.

No demanes comprensió ni al teu millor amic: a tot estirar, es limitarà a compadir-te, com tothom.

És bo de creure que els altres ens estimen; això ens ajuda a estimar-los.

¡Comte! No reveleu mai allò que us penseu ser. Resulta perillós. Perquè els altres podran contrastar-hi el que realment sou, i la comparança us serà inflexiblement desfavorable.

Sovint ho oblidem, però no és gens clar que les víctimes de la injustícia hagen de ser necessàriament justes. De vegades, per amor a la justícia, acabeu defensant un criminal contra un altre criminal.

«Cal experimentar-ho tot», m’aconsellen. Jo renuncie a les experiències incòmodes i a les experiències idiotes. Això em desqualifica i em limita per a moltes coses, però tant se me’n dóna.

Mira de no indignar-te amb ningú perquè siga egoista, malvat o ximple. Tu ets igual que ell. I jo.

És preferible parlar, parlar clar i dir-ho tot. Les paraules, o les mitges paraules, que se us quedaran dins el cos se us hi podriran.

Un només se sent veritablement sol quan no té res en què pensar —o quan té por de pensar en res.

Malparlar dels altres no és un vici tan vergonyós com diuen. Mentre l’exercites, en efecte, no caus en la temptació de malparlar de tu mateix, que fóra un vici pitjor.

La vida t’ho podrà negar tot, però sempre et reservarà una oportunitat: la de poder burlar-te desesperadament dels altres, i burlar-te’n amb raó.

Els llibres no supleixen la vida, però la vida tampoc no supleix els llibres.

Un home feliç no sent necessitat d’expressar-se. Un polític és oportunista o no és polític.

La veritable fi d’una guerra no és la pau que la segueix, sinó una altra guerra.

Qui està disposat a morir per un ideal, està, en el fons, igualment disposat a matar per l’ideal. Totes les doctrines que comencen amb uns màrtirs acaben amb una inquisició.

«Tan difícil resulta per als rics adquirir la saviesa com per als savis adquirir la riquesa.» Això deia Epictet, que era pobre —esclau— i, naturalment, savi. I és que, en aquest món, qui no es consola és perquè no vol.

Cal desconfiar dels qui prediquen la idea de sacrifici: és que necessiten que algú se sacrifique per ells.