La base de dades de les Lletres Catalanes
S’obrí la portada de regust xinès, i tota la perspectiva de la plaça de recomptes, durament il•luminada pels reflectors, s’obrí gairebé acollidora per als qui tornaven. Quantes imatges tètriques evocaven a 1’Emili aquella solitud nocturna i aquells focus violents…!
Els SS de guàrdia i alguns presos acudiren a rebre’ls. L’Emili provà de reconèixer-hi els amics, però no va saber si eren cares desconegudes o si els vestits civils els desfiguraven; el cas és que no reconegué ningú. Un d’ells se li adreçà:
—Potser no em recordis —digué—, però crec que Rubio t’ha parlat de mi. Sóc Manuel.
El dibuixant féu un esforç.
—Sí —declarà—. Et tinc present, però…
—Havia estat de servei amb Popeye. Coneixia molt Francesc…
Sense estar-ne massa segur, 1’Emili ho admeté.
—Rubio us ha esperat una bona estona, però no es trobava bé i se n’ha anat a dormir. Demà et veurà…
El dibuixant va preguntar com anaven les coses.
—Tots estem molt animats; la guerra s’està acabant. Ah, això ha canviat molt! El camp no és pas el mateix. Ja veureu com aquí estareu bé…
—Vols dir?
Això ha millorat per a nosaltres, els espanyols —rectificà Manuel—. Per a d’altres és pitjor que mai!
L’August, mentrestant, anava amunt i avall com un general que prepara els soldats per a la batalla.
—La gent dorm —cridà—. Procureu no fer soroll en travessar el camp fins a la nostra barraca.
Manuel va preguntar, baixet:
—Què tal 1’August? M’interessa saber-ne coses. Aquí és molt discutit…
El grup emprengué la marxa. La xemeneia d’un nou crematori elèctric treia la seva llengua de foc, i el fum negre de la carn cremada baixava arran de terra i produïa aquella coïssor a la gorja que 1’Emili havia gairebé oblidat. Aquella nit fou dolenta per a dormir. A la plaça de cent homes en van ésser instal•lats quatre-cents. Es clar que, a 1’altre departament del mateix Block, n’hi havia més de sis-cents, però les pitjors condicions dels altres no milloraven les pròpies. Alguns despacientats no pararen de rondinar, i, quan sonà el toc de diana, no feia gaire estona que 1’Emili havia pogut abaltir-se. En deixondir-se recordà un altre primer despertar, quatre anys enrere. El mateix mal d’ossos, la mateixa entresuor, exacta sensació de violència de qui ha estat espoliat d’un dret legítim. únicament que, ara, el Blockältester deixà que hom es vestís amb calma i fins tingué miraments i amabilitats. La diferència era essencial, i 1’Emili en considerà el preu: cinc mil companys 1’havien pagat amb llur sang generosa.
Havent pres cafè arribaren els primers visitants. Fou aleshores.que el dibuixant va saber que vivien al «camp número 2» i que els murs que rodejaven el clos de les barraques significaven un aïllament de, quarantena. Els visitants anaven vestits civilment, amb amples pinzellades de vermell al mig de l’esquena i a les vores dels pantalons; les robes eren de bona qualitat i el tall sovint escaient. Els uniformes ratllats s’havien esgotat i hom els substituïa amb l’equip civil dels presos morts. Els cabells llargs, amb la ratlla de tres centímetres d’amplària, reiteraven a l’Emili aquella estranya semblança amb el cap mig badat de certs insectes. Hom calçava sabates civils, generalment enllustrades. Arribaven amb pans a sota l’aixella o amb paquetets de margarina o de sucre, i llur desfilada va durar tota la jornada, per no estroncar-se pas en les successives. El grup espanyol havia mobilitzat els seus recursos per tal de tributar una bona rebuda als «forasters».
També l’Emili va rebre visites i obsequis, no sempre amb la mateixa alegria. Tot i reconèixer que els companys del camp 1 feien bé rescabalant-se anys dolents, li semblava monstruosa la llei que obligava que tants morissin a fi que uns pocs poguessin sobreviure. Aquells esquelets vivents d’altres nacionalitats, malgirbats amb robes també civils però brutes i esfilagarsades, mig descalços, sense jersei, coberts amb gorres estrafolàries, arrupits de fred malgrat la bonança del temps, aquells malaurats que omplien el camp de quarantena, procedents dels camps evacuats de Lublín i d’Auschwitz, i que rondaven amb esguards de fam les rotllanes d’espanyols, portaven amb ells tot l’horror de les darreres hores, en les quals ja no comptava res fos humà. Sobretot, obsessionaven el dibuixant ells jueus de 12 i 14 anys amb llur monstruosa experiència de la misèria, sovint pidolant protecció a canvi d’oferiments corporals abominables…
Tenia un humor atrabiliari, quan Rubio va arribar.
—No sé com podeu quedar indiferents davant d’aquest espectacle! —li etzibà després d’abraçar-lo—. És que us heu embrutit fins aquest punt?