L’alegria que passa

CLOWN: No és veritat, Zaira?

ZAIRA: Què sé jo, pobra de mi! Tu cantes la llibertat amb colors d’alba i no veus venir la posta.

JOANET: I, a vostè, no l’entusiasma?

ZAIRA: No tant com an ell. (El Clown se n’anirà a dintre el carro, es posarà la perruca, s’emblanquinarà i amb el mico entrarà als carrers del poble.) Les dones hem nascut esclaves, i tot lo més desitgem triar-nos l’esclavitud, i, si es troba, ella és el goig de la vida.

JOANET: Quina esclavitud voldria?

ZAIRA: I què en trauria, de dir-li?

JOANET: Treure l’estranyesa de sentir-li dir lo que diu.

ZAIRA: I per què?

JOANET: Perquè parlar-me d’estimar l’esclavitud, vostè, que em sembla l’aucell de l’aire, no ho entenc.

ZAIRA: Ni ho vulgui entendre.

JOANET: Potser abuso…

ZAIRA (somrient): No abusa, no. No tots els homes que es troben per aquests camins que segueixo parlen amb tanta prudència.

JOANET: Perquè no tots la miren com jo la miro.

ZAIRA: I com me mira?

JOANET: La miro com si fos una falcia que passa i que no sé què senyala.

ZAIRA: Una falcia sense niu sols senyala indiferència.

JOANET: Oh, no! La miro i a mida que més la miro més m’inspira una estranya simpatia.

ZAlRA (se’l queda mirant una estona): Pobra de mi! N’he sentit moltes, de flors, corrent aquests camins d’espines! Compti que tinc divuit anys, i es pot dir que en fa divuit que camino món enllà. Compti quantes vegades m’han dit que sóc simpàtica! M’ho han dit gimnastes, carreters, pagesos, senyors i fins borratxos! M’ho han dit pregant-me i amenaçant-me; m’ho han dit amb els ulls encesos i fins ensenyant-me diners. Vostè em sembla noble, i, a vostè, li agraeixo.

JOANET: Miri: jo no he après a fingir. Quasi bé no he sortit del poble. Sóc com aqueixes parets, dur i matusser, sense ratlles ni dibuixos. M’he apropat perquè, des que l’he vista entrar… no sé com dir-l’hi… m’ha semblat veure arribar l’hermosíssima figura d’una estampa que tinc a la meva alcova; és dir… que sols veiem en pintura els que vivim arrupits sota d’aquestes teules. Els cabells; els ulls d’un mirar brillant i fosc; el riure, i una espècie de tristor… m’ha semblat que no era aquella tristesa ni l’alegria brutal que fins ara havia vist. Les ratlles són més fines, com si fossin… més poncelles i marcides, més de dona somniada i temptadora, portant una estranya flaire de terres desconegudes, de països que em represento a les fosques i… que no sabria explicar-los.

ZAIRA: Prou que s’explica. I, perquè vegi que l’escolto, deixi’m dir i ser franca. No el conec, però vaig coneixent-lo. Tampoc vostè és com els homes que acostumo a veure i que acostumen a parlar-me. No porta a la boca ni el fel ni la maldat dels cors eixuts abans d’hora; no té els sentiments malalts, com els sers descolorits que he trobat pels carrerons de la vida oferint-me el seu amor entre un munt de vasos buits de cervesa; no és un cadàver vivent oferint-se’m a què servís de mortalla. Amb el modo de mirar, veig al fondo dels seus ulls un cor estrany… i, amb el modo de parlar-me, una febre d’il·lusions. Jo ja sóc vella per dintre i vostè jove. La que es casi amb el seu cor podrà viure molt ditxosa.

JOANET: No ho cregui.

ZAlRA: Dintre d’aquestes parets no faltarà qui l’estimi.

JOANET: Si l’ànima em fuig del poble!

ZAlRA: Aturi-la.

JOANET: I com aturar-la?

ZAlRA: Què sé jo! Acluqui les il·lusions.

JOANET: Si jo voldria fugir terres enllà, amb aquella que estimés!

ZAIRA: Veu? I jo quedar-me allí on fos, amb qui triés el meu cor!

JOANET: Córrer, sentir-me volar, anar abraçat per la ruta, veient passar el món com si rodés per mes plantes; relliscar ran de terra a bracet de ma estimada; córrer pobles i fronteres portals del vent de la sort, i besar-se amb les ales ben esteses.

ZAIRA: Ai, amic meu! Jo, al revés! Poc es pensa, quan, ja fosc, travessem amb el carro per algun poblet de la ruta, la tristesa que jo sento veient sota el quinqué aquells grupos de família a la vora del caliu! La tristesa sentint gronxar un bressol; l’enyorament d’una vida reposada, d’un home que m’estimés a mi sola, i em deixés morir tranquil·la sobre els seus braços honrats! Quan veig això tot passant, quin fred que fa dintre el carro! Quina fosca… i quina vida! «Déu meu —penso— si ara et poguessis quedar! Si hi hagués qui et recollís, com viuries arrupida, estimant amb tota l’ànima!»

JOANET: I per què no ha de trobar-ho?

ZAIRA: Qui vol que em vulgui per sempre?

JOANET: Aquell que l’estimi.

ZAIRA: Aquell que m’estimi! A mi se m’estima per les rialles que venc i l’alegria que porto. Si m’he aturat a contar-li coses tristes, prova que el considero.

JOANET: Prova que veu que el meu cor voldria seguir-la.

ZAIRA: Cregui’m: jo sóc un núvol d’istiu: passa i se’n va, i tot lo més deixa caure quatre llàgrimes de pluja.

JOANET: I jo una heura arrapada a les parets, que voldria ser regada per aquesta pluja de llàgrimes.

ZAIRA: Veu? Vostè té lo que jo voldria, un niu sota un campanar, i no ho estima per a res. Jo tinc lo que vostè vol, la llibertat d’aire lliure, i em consum la tristesa!

JOANET: ¿I qui li diu que no és vostè qui m’ha fet néixer aquest somni de córrer terres enllà, com parella d’orenetes?

ZAIRA: I qui li diu…?

JOANET: Per Déu, digui!

ZAIRA: ¿I qui li diu que no és vostè qui m’ha fet dir coses sèries an a mi, la filla del riure?

JOANET: Escolti, abans d’anar-se’n. Jo amb vostè aniria a l’altra banda de terra. Es quedaria per mi?

ZAlRA (pensativa): Qui sap! Si no hagués d’anar-me’n!…

En JOANET li agafa la mà i l’hi fa un petó llarg. En aquest moment en COP-DE-PUNY, que els sorprèn, se li tira a sobre, i a empentes la condueix dintre el carro.