L’atles furtiu

L’hospital era al fons del port, a la vora d’una ermita i un parell de cases més. Vam entrar al pati interior: en un racó vam trobar el missatger, assegut damunt d’un bagul amb la creu de Sant Jordi. Tenia el cap entre els genolls. El mestre va haver de sacsejar-lo per a fer-li obrir els ulls. Era un jove fort, encara que se’l veia pàl•lid i mal afaitat. Suava com un condemnat. Va mirar-nos com si haguéssim caigut de la lluna.
—Donzell: sóc Cresques d’Abraham, mestre de cartes de navegar. M’han dit que portàveu correu de Barcelona.
El jove va assentir, desvagat, i va fer una ganyota de fàstic. Va posar els ulls en blanc i, sense avisar, va perbocar als nostres peus.
Vam saltar cap enrere, però no vam esquivar l’esquitxada, i de sobte vaig notar com el vòmit em regalimava pels turmells. Mestre Cresques va fer-me anar sol cap a la bassa, tot i que ell també estava empastifat. Quan tornava, de seguida em vaig adonar que les notícies eren bones. Cresques va córrer cap a mi, els braços oberts i un pergamí a la mà. Es va ajupir i m’abraçà amb força.
—El rei… el rei ens ha encarregat un mapamundi. El més gros, formós I poblat que mai haurà dibuixat cap home.
De tornada a Ciutat, m’agafava amb una mà, mentre amb l’altra estrenyia el pergamí cargolat i l’exhibia com un trofeu a qualsevol, persona o ase, que ens trobàvem pel camí. Vaig pensar que aquell dia el recordaria durant molts anys com el més joiós de la meva vida. Si mon pare, l’home més bo i admirable del món, era feliç, jo ho era doblement. Res no em feia sentir més afortunat que compartir el seu goig i participar dels seus somnis. Sí, aquell home era molt més que el meu pare. Encara que portés a les sandàlies una innoble capa de pols, salivera i tripes d’un missatger barceloní.
Vam entrar a Ciutat al capvespre, i Cresques va decidir que un dia tan memorable s’havia d’allargar. Als carrers per on havíem passat abans, la gent plegava i traginava els darrers embalums. Vam trencar amunt, pel carrer del Mar, fins a l’Hostal. N’havia sentit a parlar abans; allà, la gent de l’ofici es barrejava amb patrons i viatgers. A força de vi, la gent de mar acabava explicant una pila d’històries sobre costes allunyades, que després eren dibuixades amb fruïció a les cartes. Cresques va obrir d’una estrebada la porta.
—Visca el rei en Pere!
Vam convidar els bevedors a una ronda, els cristians amb el seu vi i els jueus amb el nostre. Vam seure a la taula més gran, on hi havia potser una dotzena de personatges. El mestre va explicarlos a què era deguda tan festiva aparició. No recordo tots els que ens acompanyaven a taula, però sí els que ja coneixia o alguns que, per una o altra raó, coneixeria millor al llarg dels anys.
Hi havia n’Angelí Dulcert, un jueu barbut i vell que havia vingut anys enrera de Gènova, i que era considerat el pare dels cartògrafs. També hi era el doctor Lleó Mosconi, un cirurgià d’origen grec que tenia la biblioteca més gran de l’illa. Hi havia dos mercaders jueus de Berberia, i alguns navegants sicilians, que s’entretenien amb unes noies de l’hostal. Al meu costat, em va impressionar molt un jove vestit de frare que se’m va presentar com a Anselm Turmeda. M’havien ensenyat, per norma general, a fugir dels predicadors, però aquell es mostrava molt agradable.
—Faig vots —va anunciar fra Anselm—… per l’entesa de cristians, jueus i sarraïns…
—I els que no vulguin avenir-s’hi? —va interrompre’l el savi Mosconi.
—Doncs ja poden fer-se la idea de viure plegats —va replicar el frare—; perquè, si bé al cel ens col•locaran separats, a l’infern serà ben barrejats que ens cremaran!
Les seves paraules van fer riure tothom. Però tot d’una va fer una cosa inesperada, que només va fer gràcia als més joves: va tastar el vi de jueus, va quedar-se pensatiu, i va assegurar que havia descobert un motiu de pes per no convertir-se a la fe de Moisès. El vell Dulcert va aprofitar el moment de silenci per canviar de tema i felicitar mestre Cresques. Li va oferir el seu ajut i va desitjar que per molts anys poguéssim celebrar la bona fortuna d’un com si fos la de tots, sense enveges ni rancúnies.
Vam agrair les bones paraules d’aquells homes i, malgrat les seves protestes, vam abandonar l’hostal. Al Call devien ser a punt de tancar, i no eren hores de passejar un infant per carrers que no eren els seus. A més, no portàvem torxa i ens havíem de guiar a la claror d’un sol minvant. Jo caminava de gairell, content i marejat. Vaig ensopegar un parell de cops, però el mestre m’agafava fort: gràcies a ell no vaig caure de cap a la riera, quan vaig relliscar als taulons del gual. Als envolts de la Seu, els peons havien fet foc, jeien a terra i cantussejaven mig beguts. El pare, per fer-me passar la por i per fer més via, va pujar-me a collibè.
Abans d’arribar a la reixa del Call, vam sentir com tancaven el cadenat. Vaig saltar a terra, i tots dos vam arrencar a córrer. El porter ens devia sentir, perquè quan ens vam plantar davant de la graella ens esperava amb cara de pocs amics.