L’escriptor de cartes

De mica en mica va deixar de rebre cartes. I també de mica en mica va covar la idea que més tard posà en pràctica empès pel desassossec. Un cert dia, havent sopat, va escriure la primera carta adreçada a ell mateix, que l’endemà de bon mati diposità a la bústia de l’estació. A la segona nit, quan encara no havia rebut del correu la primera carta, va emplenar tres cares de paper descrivint la impaciència que el rosegava per dins. Al matí següent tirà la segona carta, va esmorzar sense presses i va tornar a casa fent marrada per tal que la correspondència del dia hagués estat distribuïda. Va sentir una emoció poc usual en tenir a les mans el sobre on constaven el nom, els dos cognoms i l’adreça escrits correctament amb la seva pròpia lletra. Assegut a la taula del despatx, d’esquena al finestral que colava la llum de fora, va llegir a poc a poc el text de la carta plenament convençut que l’assabentava de noves del més gran interès. Des d’aquell moment es va anar dissenyant un circuit segons el qual entre l’escriptor nocturn i el receptor diürn hi havia una estesa de complicitats i alhora de cartes en rotació portadores d’interrogants i respostes, sobreentesos i malentesos, que irremissiblement els distanciaven. Tenien en comú, però, que les vides de l’un i de l’altre, la doble vida, depenia no sols de les cartes en circulació, sinó de la més problemàtica puntualitat del servei de correus. El més insignificant retard originava neguits dolorosos i esvalotades taquicàrdies. Una missiva extraviada donava peu a interpretacions complexes i generava estats d’odi per regla general difícils de redimir. A base d’una carta diària, en ocasions excepcionals de dues i fins de tres, els sobres apilats ocupaven una de les dues habitacions grans amb què comptava el pis. L’arxiu de l’abundosa correspondència primer de tot portat a terme amb criteri escrupolosament cronològic, després segons continguts temàtics, més tard d’acord amb els colors del paper que variaven d’any en any, va obligar-lo a una activitat subsidiària que li reclamava un grapat d’hores. No cal dir que en determinades avinenteses calia consultar dades, assegurar-se del to de certes afirmacions polèmiques que havien estat escrites, rebatre o confirmar opinions dubtoses, no repetir-se debades. Aleshores  havia de buscar la fitxa corresponent, localitzar la carta de refe-rència, rellegir-la amb rigorosa atenció i plantejar l’estratègia que més convingués. No li vagava de fer res més. Era conscient de trobar-se immergit en un projecte ambiciós que, malgrat l’extravagància i la desmesura, tendia a un fi primordial: el munt de cartes enviades i rebudes al llarg dels anys configurava una visió personal del món, que així mateix englobava la seva vida. Si més no, modestament, aquelles raimes de paper eren la seva vida expressada amb paraules. De manera que es va atorgar ben lícitament la consideració de creador. Se’n va sentir fins a la nit que el full blanc va restar en blanc perquè ell, per primera vegada, no va saber amb què emplenar-lo. No tenia res més a dir-se. En endavant viuria més terriblement sol que abans d’erigir-se en mestre del gènere epistolar. Avui ningú no sap que de bo de bo l’escriptor de cartes va existir.