L’estany de Montcortès

Pujant des de Gerri de la Sal a la fresca i alterosa vall de Cabdella, es troba a mà esquerra el blau i espaiós estany de Montcortès. Entre les seves espesses i espigades boques es veuen nedar els capbussons, ànecs boscatans, que, com diu bé el seu nom, es capbussen dintre l’aigua, com fan els bons nedadors, per a sortir un tros més enllà, i agafant de pas, amb les estenalles del seu bec, alguna tensa o granota descuidada.
Ombregen l’hermós estany vells roures i ramades alzines, i per la banda de ponent el domina i senyoreja la gran antiquíssima pagesia de Cabestany (Cap de l’Estany), nom de família que feren cèlebre no fa gaire temps l’autor d’El nudo gordiano, i fa sis-cents anys el poeta rossellonès Cabestany, conegut, més que per les seves poesies, per la seva tràgica història.
Aqueixa no és pas coneguda de la gent del país; mes, en canvi, de tradicions volanderes no en vulgueu més.
L’un us dirà que, per llarga que sigui la corda amb que es mida la seva fondària, no s’arriba mai al bell pregon; l’altre us contarà que dintre aquelles quietes aigües jau enterrada fa centúries una ciutat de què ningú sap rastre.
Si els parleu de la pesca que s’hi cria, no es descuidaran de dir-vos que una vegada un pagès del veïnat hi pescà una anguila tan llarga, tan llarga, que de la seva pell, una vegada fou seca i apergaminada, se’n feren, segons uns, unes tirandes de bous, i, segons altres, uns correigs, que és aquell lligam que uneix el jou amb el tret o ansa on es posa l’arada o l’espigó de la carreta.
Una tradició solen explicar amb més ets i uts i circumstàncies, que no deixa d’ésser interessant per l’alt personatge a qui l’atribueixen.
Aqueix estany, com és alterós, al mig de l’hivern es glaça; i si damunt s’hi aclofa la neu i damunt la neu la gebra s’hi entreté a teixir les seves randes i crespats uns quants dies i unes quantes nits, s’hi fa una llosa de glaç, per on juguen i s’empaiten els vailets de l’encontrada.
Així estaria, quan una vegada, corrent darrere un erc el comte de Pallars, muntat en el seu corser, se n’hi entrà sense adonar-se’n. Quan fou un tros endins, el glaç començà de cruixir i d’esquerdar-se esgarrifosament sota les potes del cavall.
El comte, veient obrir la sepultura més negra i horrible sota els seus peus, sense cap esperança d’auxili sobre la terra, aixecà els ulls al cel i, recordant-se de la miraculosa Verge del monestir de Gerri, la invocà de cor, prometent que si li donava la mà li faria una gran presentalla.
La Verge Maria, qui, com a mare amorosa de tots, està sempre amatenta per a auxiliar a qui la invoca, li donà la mà i els tragué a la vora bons i sans a ell i un escuder.
Quan ja n’eren un xic lluny i emprenien la baixada, encaminant-se a la seva estada de Peramea, el seu escuder, qui ja devia conèixer de quin peu coixejava, li preguntà quina presentalla volia fer a la Mare de Déu de Gerri. «Quina presentalla? —respongué el comte—. No pas cap. Aigua passada, Mare de Déu enganyada.»
Mes de Déu Nostre Senyor i de la seva Mare Santíssima ningú se’n riu, i qui tira pedres al cel no triga gaire a sentir-les caure sobre el seu cap. Pocs dies després el comte quedà orb, sense saber com, ni per què ni de quina manera.
Un metge li digué que la ceguera li provenia de la blancor de la neu, i li ordenà un col•liri; un altre li digué que era efecte de la roentor del sol, i li receptà unes herbes. Ell no prengué això ni allò, sabent prou i massa de què li venia el mal.
Es confessà del seu pecat humilment, i després, fent-se acompanyar a Santa Maria de Gerri, s’agenollà als seus peus, li demanà perdó de tan grosser agravi, i tot seguit recobrà la vista. Així que hi vegé pels seus propis ulls, diuen que se n’anà a un poblet que hi ha mitja hora més amunt de Gerri, que des d’aquell dia s’anomena Compte, en memòria del compte o escriptura de donació que féu a la Verge de tota la gran muntanya de Pentina, encara avui la més verdosa i emboscada del voltant, i juntament amb ella de totes les terres que la separen del monestir de Santa Maria de Gerri.