L’hostalera

Temps enrera,
quan jo era
minyó ardit i encar solter,
coneixia una hostalera
d’un hostal sense hostaler.

De vesprada
llarga estada
feia sempre dins l’hostal,
i fins ser de matinada
no passava del brancal.

L’hostalera,
que ja era
de trenta anys i més potser,
sempre em deia falaguera
si volia ser hostaler.

Responia
que veuria
i no en feia mai cabal,
I fins ésser ja ciar dia
no sortia de l’hostal.

M’esperava
i es migrava
i es moria de neguit,
I plorava i es damnava
si tardava alguna nit.

Mes si em veia
ja somreia
i tancava el finestral.
M’abraçava i amb goig deia…
Si pogués parlar l’hostal!

Una nina
gironina
va venir a festa major.
De sos ulls la llum divina
escampava arreu l’amor.

L’hostalera
falaguera
fou com sempre, i més, potser,
mes la nina un àngel era:
no em plaïa ser hostaler.

Prometatge,
nuviatge,
i el demés va anar seguint.
I amb la nina llarg viatge
vaig emprendre, ja marit.

No pensava
que deixava
un amor i un cor lleial,
i molt menys em recordava
de la porta de l’hostal.

L’hostalera
falaguera
que restà sense hostaler
va morir-se temps enrera;
va morir… d’amor potser.

No sospiro
ni mai miro
si he faltat o he fet cap mal.
Mes me signo i els ulls giro
en passar davant l’hostal.