L’humanisme català

Martí de Riquer Morera

Barcelona, Barcelonès

 - 

1914
Barcelona, Barcelonès

 - 

2013
Categoria: Segle XX

Fragment Text literari

L’humanisme català

EL CONCEPTE D’HUMANISME. — Pocs termes han donat lloc a tantes interpretacions i tan diverses com el mot «humanisme». Per aquesta causa, qualsevol definició és arricada i generalment no comprèn totes les activitats literàries que hom sol distingir amb aquest nom. Una interpretació ben clara, tanmateix, ha estat donada recentment per un dels nostres erudits que més a fons coneix l’humanisme català, Lluís Nicolau d’Olwer, del qual són aquestes frases: «Humanisme no és pas erudició en l’antiguitat greco-llatina. Aquesta erudició pot ésser un dels seus camins, però el camí no és el terme, ni les coses externes –àdhuc necessàries– no són l’home. Humanisme tampoc no és paganisme, com molts –uns per apologia, altres per diatriba– han pretès. El paganisme grec, en els seus darrers avatars, és una creació de l’humanisme; és la humanització de religions primitives, bàrbares i aristocràtiques. Humanització feta de part de l’home, així com el cristianisme és una humanització de la religió feta de part de Déu. Per això en tot el món antic, els deixebles de Plató foren camp assaonat a les prèdiques dels deixebles de sant Pau». «L’humanisme no és pas un cos de doctrina; no és una religió amb els seus dogmes, ni una ciència amb els seus teoremes, ni un partit amb el seu programa. L’humanisme no és altra cosa que la projecció de l’home: consisteix a esguardar-ho tot amb ulls humans, a capir-ho tot amb intel•ligència humana, a estimar-ho tot amb cor humà. Per això l’humanisme podria acceptar com a fórmula aquella de Protàgoras d’Abdera: «l’home és la mesura de tot» i aquella altra de Menandre: «sóc home, i res humà no m’és estrany». Així, pensant com a veritable humanista, Joan Alcover va parlar-nos de la humanització de l’art, i amarat de sentit humanista és el Cant espiritual de Joan Maragall.» (D’Universitat Catalana, febrer, 1933).

CARÀCTER TRESCENTISTA DE L’HUMANISME CATALÀ.— Aquests termes, però, poden aplicar-se a molts moviments intel•lectuals. L’humanisme en llengua catalana és un producte del trecento italià, imitant i traduint obres de la figura més destacada del qual, Francesco Petrarca (1304-1374), va començar i va finir. Tot al llarg de la seva durada, l’humanisme català, en llengua catalana, fou exclusivament trescentista. No hi fa res que Ferran Valentí sigui deixeble de Leonardo Bruni d’Arezzo (1370-1444), ni que moltes versions clàssiques siguin de fons completament medieval; el primer només conreà la llengua vulgar una vegada, la qual no marca pas la seva personalitat, que cal cercar en les seves obres en llatí; les altres neixen a causa d’una exigència del públic que desitjava llegir els clàssics en català tal com no li era llegut de recórrer als textos originals; això, certament, representa el fruit dels esforços dels primers humanistes catalans. L’humanisme omplí un segle de la nostra prosa, el darrer de l’antiga literatura catalana.

ANTECEDENTS DE L’HUMANISME CATALÀ. — És evident que l’estudi dels autors clàssics no entrà a Catalunya de cop i a tall d’innovació. Gairebé tots els autors que hom va estudiar-hi amb tanta assiduïtat en venir el corrent classicista, ja hi eren coneguts i constaven en les principals biblioteques; el que va fer l’humanisme fou orientar l’estudi dels autors antics, i posar de manifest llur valor de contingut i modernitat. El que més abellia als medievals eren les obres dels autors «historials» o moralistes, a les quals acudien amb un interès purament documental, no pas amb desig d’admirar-les per llur mèrit literari o valor estètic. Per això, obres com el Valter e Griselda de Bernat Metge o l’Escipió e Aníbal de Canals, tenen una significació extraordinària, perquè són mostres d’una forta devoció a la bellesa clàssica.

Hi hagué, doncs, antecedents de l’humanisme català que foren uns coneixements clàssics bastant extensos, dels quals són testimonis les nombroses citacions dels escriptors de l’antiguitat que trobem en la nostra literatura i fins i tot algunes versions catalanes que després assenyalarem.

No cal oblidar que Catalunya dominà a Itàlia i a Grècia, i que Pere III féu el notable elogi de l’Acròpolis en temps força anterior al renaixement clàssic. Els sobirans catalans posteriors mantingueren i protegiren l’humanisme; alguns ho manifestaren esplèndidament, com Joan I –que sens dubte coneixia la llengua grega– en expressar els seus desigs de visitar Atenes, i Alfons IV, que atorgà la pau a Cosimo de Medici a canvi d’un còdex de Titus Livi.

Entre els antecedents de l’humanisme a Catalunya, cal recordar la figura del Gran Mestre de Rodes, l’aragonès Juan Fernández de Heredia, personatge rellevant de la nostra història, gran impulsor dels estudis clàssics i que tingué la immensa fortuna de fer, o encarregar, versions directes dels autors grecs, cosa en el seu temps extraordinària, car ni el Petrarca ni el Boccaccio no arribaren mai a entendre aquesta llengua. Fernández de Heredia fou qui despertà la gran vocació humanística de Joan I, en la cort del qual s’educaren els escriptors catalans més notables de l’època, sobretot Bernat Metge.

Heredia, com a escriptor, és realment formidable, tant per la gran extensió de les seves obres, com pel nombre de compilacions i extractes d’autors clàssics que les formen. Les seves dues úniques produccions originals, La grant Crònica de Espanya i la Crònica de conquiridores, són dues vastes compilacions dels principals autors historials coneguts, des de Tucídides i Plutarc fins al pseudo-Turpí, Vicent de Beauvais i Alfons el Savi de Castella. Les altres obres d’Heredia són totes traduccions. Com ja veurem més endavant, algunes d’elles són fetes sobre versions catalanes.

DIFUSIÓ DE L’HUMANISME CATALÀ. – És un fet molt digne de tenir present que l’afecció clàssica que entrà a Catalunya amb l’humanisme, hi tingué una difusió estraordinària. Hi col•laboraren totes les terres de llengua catalana, el Principat, València i Mallorca, unes amb més intensitat que altres, però totes amb el mateix entusiasme i refinament de cultura.

Shopping Basket