L’últim combat

Entatxonà els llençols entre el seu coll i les espatlles. Notava esgarrifances de fred. Una vegada més es repetí: «On deu ser l’Elsa?»

A l’últim s’adormí, però amb un son sobresaltat, angoixós. Es trobà amb el fusell a les mans, tot sol, travessant munts de cadàvers. Esclataven obusos al voltant seu. Corria, estrenyent ben fort el fusell, la baioneta calada; i els pilons de cadàvers no s’acabaven mai… anaven esdevenint cada vegada més atapeïts sota els seus peus i davant seu es dreçaven noves piles, formant veritables muntanyes. Van aparèixer centenars d’avions, dels quals començaren a caure bombes. Les bombes anaven esclatant al voltant d’ell i els trossos de metralla se li endinsaven al pit. Avançava obsessionat, talment invulnerable. Però dins seu notava la metralla. De tots cantons sorgien milers de soldats, els uns amb el mateix uniforme d’ell, els altres amb les ensenyes de l’adversari: tots, amb la baioneta calada, se li adreçaven amb gest ferotge. No sabia què fer, si fugir o escometre; ni sabia cap on girar-se. Milers de soldats l’envoltaven amb aire agressiu. Se li atansaven fent lluir les baionetes. Llavors s’adonà que tots aquells homes anaven errats; l’havien confós amb la mort. Per tal d’anihilar la mort s’havien unit els dos exèrcits. Sentí pànic. Va llençar l’arma i intentà cridar, però la veu no li eixia. Es trobà front a front amb tres soldats que li deien: «No portes fusell. Què fas aquí?» I el més jove afegia, donant-li una galta-da: «Ets un covard; mentre jo lluito, tu dorms tranquil al meu llit i fas que tingui cura de tu la meva mare…» Era a la dispesa, ajagut al llit d’en Lluís, el fill petit de la dispesera; tenia al davant una silueta de dona. S’alçà per abraçar-la. Des d’un recés de la cambra l’Elsa somreia. Ell, romania estès al llit. S’aixecà per apropar-se a l’Elsa, però un segament de cames no el deixava avançar. Angoixosament intentava arrossegar-se, però tot era inútil; no assolia moure’s d’aquell Hoc. Acudí la dispesera i ell agafà una bomba de mà de sota el coixí. Però no era la dispesera. Es trobava a casa seva, a la seva cambra, al seu llit. Tot havia estat un somni: La mare se li apropà i li va dir: «Que no et trobes bé que tardes tan a llevar-te?»… Patia; no sabia com dir a la seva mare que era tísic. Jeia a la cambra d’un sanatori. Hi havia un altre llit amb l’Elsa. L’Elsa, vestida d’infermera, entrava duent-los una tassa de llet per a cada un. En veure l’Elsa es tapà la cara amb els llençols. «No cal que t’amaguis; la teva mare m’ho ha contat tot.» Ell va dir: «Però abans tu també estaves malalta i jeies en aquest llit del costat meu.» «Tu m’has guarit», respon-gué l’Elsa. «Ara jo et guariré a tu.» L’Elsa i ell es trobaven en una sala immensa, impressionant. Cadascú en l’extrem oposat. La dispesera i en Lluís estaven abraçats. Un harmònium deixava anar uns acords litúrgics. L’Elsa se li apropà, tota nua. Anà per abraçar-la, però dos guerrers abillats a l’estil de l’Edat Mitjana li barraren el pas amb llurs llances. En Lluís venia somrient. En Joan tenia a la mà una bomba. Va llançar-la. Esclatà mentre l’Elsa feia voleiar un mocador tenyit de sang. S’enderrocà l’edifici. Notà com davallava precipitadament a l’abís. Era inútil tot esforç per a mantenir-se surant per l’espai. Fou només un instant, però la sensació de buit l’havia impressionat fortament. Es despertà notant encara el vertigen. El seu cor bategava accelera-dament.

Hagueren de passar uns segons abans que no esdevingués conscient del tot. Respirà alleujat. «Quina hora deu ser?», es va dir. Encengué el llum. Va mirar-se el rellotge i exclamà: «Tot just tres quarts de quatre… Què llarg!»