La carbasseta del pobre

Venia un pobre per una polsosa carretera molt cansat i sedegós, i a tothom que vela li demanava almoina.

A la carretera hi havia un hostal, i e1 pobre va entrar-hi i demanà un tros de pa a l’hostaler.

I l’hostaler li va respondre:

—Això rai, paga-me’l, que tel donaré, que a mi de franc no me’l donen pas.

El pobre no tenia amb què pagar-l’hi i li va do­nar per un tros de pa una carbasseta de bon vi que en un mas aquell mateix jorn li havien donat.

I quan hagué menjat el tros de pa, eixí de l’hos­tal i caminant, caminant, va desaparèixer.

I ja era negra nit.

                                               II

Quan ell fou fora, 1’hostaler va voler tastar del bon vi del pobre i veu’s aquí que quan anava a provar-lo, la carbasseta li caigué de les mans i tot el vi es va escampar per terra. Però el més meravellós fou que per tot  allí on aquell vi tocava, eixien unes taques grosses com la mà, que a la vista semblaven de sang i feien molta fetor. I com més les rentava més creixien aquelles taques i més mala fetor llançaven I aqueixa arribà a ésser tanta i tan grosses es feren les taques, que tothom començà a tenir por I vingué que ningú hi va anar. I aleshores l’hostaler va tenir de plegar l’hostal I demanar caritat, puix  s’havia quedat pobre, molt

pobre. I com que quan   demanava almoina als hostals molts li feien males respostes, conegué com s’havia conduit malament amb aquell pobre exigent-li el vi en pac d’un tros de pa bru, i de tot cor se’n va penedir.  I en féu penitència. I quan en fou penedit, veus aquí que trobà en el seu camí un altre pobre que s’aplegà de companyó amb ell. I com mentre caminaven  vingués que es posessin a  enraonar, l’hostaler preguntà al pobre arribat de poc:

— Digneu, bon home, per què al cel hi ha so­lament un col per tants estels?

I aquell li respongué:

—Perquè no hi ha més que un Déu.

—I per quina raó lluu més que els altres astres?

—Per ensenyar el camí del bé als que caminen extraviats.

I sorprès d’aquestes respostes l’hostaler li tornà a fer preguntes, i li digué:

—I expliqueu-me, bon home, com es fa per conèixer quina és la via bona?

—Caminant sempre amb la mà al cor mai no sortireu del bon camí —1i va respondre el seu com pany.

I l’hostaler i el pobre es donaren una franca encaixada de mans i cadascun féu el seu fet.

Al cap de molts dies l’hostaler, que sempre caminava duent la mà al cor, veié al lluny del lluny un hostal  hi adreçà els seus passos.

Quan fou a la porta va demanar almoina i llavors l’amo de l’hostal li donà acolliment, bon so­par i bon llit. A l’endemà, quan es va llevar, veié prop de la capçalera del llit i penjant d’un clau  la carbasseta  d’aquell pobre al qual ell no havia volgut fer almoina debades. I quedà tot sorprès i meravellat de trobar-se a l’hostal que havia estat que era el seu, com així li assegurava la seva dona, que trobà dins de la cuina. 

Veié en allò la mà de Déu i de tot cor s’avergo­nyí de la seva mala acció i d’aquella hora en avant sempre donà acolliment a tots els pobres que tru­caven a la porta del seu hostal.

                                ——–

Alguns veïns, quan ell a l’obrir la porta els ho contà, se’m rigueren i li asseguraren que el pobre de la carbasseta havia passat la nit del dia abans i que ni ell havia anat  pel món, ni demanat ca­ritat i si dormit ben bé fins a la matinada, com així també ho assegurava la seva dona, l’hostalera.

Però ell no ho va creure del tot i tenint-ho per un avís del cel, fou d’aquella hora en avant el més caritatiu i més piadós hostaler d’aquella terres.