La imbècil

Segons consta en el registre civil, es diu Anna Isabel, però ningú no l’anomena així. Al col•legi els seus companys la coneixen per Babel, diuen que és més curt i sona més bé. També els professors s’hi han acostumat. La tia Cèlia li diu «Anna» o bé, «eh, tul», i la seva mare, les poques vegades que la crida, ha fa amb el mat «imbècil».

Avui ha sortit de casa molt d’hora, per algun lloc ha sentit cantar les vuit del matí. Se sent desconcertada o, més ben dit, espantada. No sap què ha de fer, necessita temps per pensar, temps per decidir, per això se n’ha anat de casa, ha fugit i no pensa pas tornar. Només té clara una cosa: ha de trucar el pare, l’ha de localitzar allà on sigui i explicar-li-ho tot. Ell, com que és gran i és un senyor, sabrà que cal fer li traurà la por del damunt. L’agafarà per l’espatlla, com acostuma a fer sempre, i dirà amb aquella veu forta i al mateix temps suau amb què només parla a ella: «vejam, què li passa, avui, a la meva nena». Ahir al vespre, que la seva mare semblava trobar-se prou bé, li va ventar una bufetada. Ella, duta per lo força del costum, va protegir-se instintivament i només va tocar-la al braç. Però la culpa va ser seva, prou sap la Babel que la mare no suporta veure les portes obertes, que li causen pànic i que sempre cal tancar-les rere seu. Però anit la roba molla que duia al cossi pesava molt, per això la nena no va entretenir-se a deixar el cubell a terra, tancar la porta i carregar de nou la roba. Va creure que tenia temps d’arribar a la galeria, deixar-la-hi i tornar després a tancar la porta. Però, quan corria pel passadís bo i refent el camí, va veure que la mare sortia d’una habitació. Va arribar-se fins a ella amb la disculpa a flor de llavis, però la mare, amb aquella mirada que sempre li balla al fons dels ulls, mentre alçava la mà, li va etzibar «imbèèècil…!»

Més tard, mentre estenia la roba, Babel pensava en els deures que encara li quedaven, en el bolígraf vermell que ja començava a fallar, en el que compraria l’endemà per dinar, en el plomer de lo Gemma, la nena que seu davant d’ella a classe…, en qualsevol cosa que li foragités el darrer cop. Però no ho aconseguia; finalment acabava com sempre dient-se a ella mateixa: «Pobreta, està malalta, ella m’estima, pobreta…».

Aquest matí, però, quan l’ha vista estirada al llit amb la mà que li penjava fora gairebé arran de terra, i ha vist el tub de pastilles buit damunt la tauleta de nit, ha sentit que rebia una bufetada molt més forta i molt més dura que cap de les moltes que ha encaixat. La tia ha entrat rere seu sense fer soroll, amb els ulls molt oberts ha agafat la mà de la seva germana i l’ha subjectada pel canell. Al cap d’uns segons s’ha girat cap a la Babel i li ha clavat: «És morta. Tu, tu en tens la culpa».