La inocència de les bèsties

N’han trinxat la peixera. Del laboratori és del primer de què s’han ocupat. Després n’han rostit els peixos amb un bec Bunsen. Era evident, per l’acarnissament demostrat en l’operació, que la peixera era un símbol, una mena de tòtem maleït amb el qual calia passar comptes. Les cadires i les taules han anat a parar a la foguera. Els vidres de les portes dels armaris, les aixetes de plàstic de colors, les piques de porcellana, els marcs de les finestres, les bates blanques, cadascuna amb nom i número d’identificació, els dossiers d’exercicis, els pots de llapis, els pòsters de les parets, les pissarres, la campana de gasos, els microscopis, els paquets de guix, les balances, els embuts, els matrassos, les pinces, les pipetes, els termòmetres…, tot ha estat fet miques amb eines de precisió, tallat amb tisores o trencat a martellades. L’escenari que han deixat rere seu, després de la batalla, era dantesc. Dels petits animals, ratolins, tortugues, dues serps d’aigua, tres coloms i mitja dotzena de canaris, que es guardaven al Petit Zoo Escolar, tot el que es digui serà poc. La seva mort no deu haver estat precisament plàcida. Tot semblava indicar que, abans de procedir al definitiu extermini de les bèsties, per decapitació o esquarterament, les deuen haver posades totes juntes en alguna mena d’indret recollit, i enfrontades a sang i fetge entre elles. Algunes de les ferides que presentaven les poques restes que n’han quedat així ho corroboraven.

La Vanguardia se n’ha fet ressò en una petita nota. «Detinguts quatre estudiants d’una escola de secundària després de dur a terme una ferotge destrossa. El grup, conegut entre els seus companys, i ja amb antecedents per altres activitats vandàliques, com els P –sembla que a causa del malnom de tres d’ells, Peka, Porreti i Puces, el quart és conegut com Faloma— ha estat detingut de matinada en un parc proper al centre educatiu, on continuaven la gresca que ha motivat la denúncia a la guàrdia urbana per part dels veïns. Tots quatre presentaven signes evidents d’embriaguesa i es trobaven en possessió de substàncies estupefaents. Tots eren menors d’edat. Un equip especialitzat de psicòlegs i terapeutes se n’han fet càrrec en el centre de menors on han estat traslladats després d’entrar en contacte amb les seves famílies. El pare d’un dels nois, diputat del grup democristià del Parlament i tercer vicepresident d’un important club d’esport de la ciutat, ha declarat: “Si es demostra que efectivament han estat ells, caldrà prendre alguna mena de mesura. No crec, però, i sé que és aviat per dir-ho, que hi hagi hagut en els seus actes una veritable mala intenció. I en qualsevol cas, només dues coses més. La primera és que cal respectar escrupulosament, atesa la seva edat, la presumpció d’innocència. La segona és que tots hem tingut quinze anys”.

Sembla que, seguint un acurat pla preestablert feia setmanes, els quatre nois han aconseguit eludir el porter que s’encarrega del tancament del recinte escolar i quedar-se dintre, ben amagats, en algun racó del menjador. Potser, per aquesta raó, aquesta estança sembla que és l’única que ha sortit ben parada de l’atac. Això no significa que no hagin quedat les parets, el terra i el sostre cosits de pintades insultants contra bona part del claustre de professors, contra menbres destacats de l’AMPA, contra representants dels estudiants, contra la psicòloga del centre (blanc destacat dels comentaris) i contra determinades matèries de l’actual currículum educatiu. Un delirant mosaic de signes estranys, esbossos de signatures, taques de color, dibuixos obscens i paraules brutes i malsonants ha acabat cobrint tota l’arquitectura. La resta de material, però, n’ha sortit indemne. La biblioteca i la sala de recreació han patit una sort pitjor. Tots els llibres i les revistes de la primera han estat retallats amb ràbia o grapàdes aleatòriament les seves pàgines, les cobertes arrencades i guixades, les fitxes de l’arxiu cremades. Els sofàs de la segona rebentats, coixí a coixí, amb alguna mena d’estri punxant, les papereres capgirades amb la intenció d’escampar-ne llur contingut. De la cuina han estat buidades les neveres i els congeladors, fent estesa pertot dels queviures i menges diverses, trencades totes les ampolles de vidre i foradades, amb el mateix estri abans esmentat, les de plàstic, arrencades de soca-rel les canonades vistes i els detectors de fum, triturats els marbres, descargolades les aixetes. Els aparells informàtics de la sala de tecnologia han estat esmicolats. Pantalles, teclats, aparells de telèfon, mòdems, cablejats, torres, ratolins, estoretes…, tot ha acabat en una immensa pila de ferralla electrònica, d’aparença postindustrial, on ja eren del tot indestriables uns components dels altres. Els aparells d’aire condicionat, prèviament arrencats dels muntants de ferro, també han acabat, a trossos, a la mateixa pila, juntament amb els aparells de vídeo i de DVD, els monitors de televisió, les ràdios, els cassets, els discs compactes, el contingut de l’arxiu de discs de vinil… La sala de pintura, al soterrani, ha patit el desmuntatge acurat de tots els cavallets, la trencadissa dels models de guix i el repintat, amb esprais fosforescents, de les teles que s’hi guardaven.

El jardí conservarà el desolat aspecte de ciutat bombardejada amb armament nuclear. Els bancs han estat desmuntats un a un, mossegats els cargols i ruixades amb salfumant i lleixiu les fustes. Els pins i d’altres arbres majors que eren plantats en grans torretes han estat regats amb benzina o alguna substància similar (s’espera l’informe dels pèrits). Les jardineres que hostatjaven ficus, cardenals i hortènsies han estat primer buidades; la terra, escampada pels urinaris de la primera planta (els vàters eren plens a vessar d’adobs i pedres); després els ha tocat el torn als vegetals, molts d’ells tallats en juliana i introduïts els fragments en els calaixos de les taules dels alumnes, d’altres convertits en suc a la petita premsa del taller-museu d’arqueologia industrial de l’escola. Restes de brancatge han estat trobades a les dues cabines telefòniques més properes al centre. Dels petits testos amb plantes més delicades, de flors acolorides i molt curta existència, no se n’ha trobat cap vestigi enlloc. Se sospita que han estat llençades directament al clavegueram per l’accés que hi té l’edifici des del soterrani. També tots els arxius de la recentment inaugurada sala de l’Associació d’Antics Alumnes (la mal anomenada Triple A) poden haver patit el mateix destí, ja que no se’n té cap notícia. L’esmentada sala sí que ha conservat senyals inequívocs de l’hecatombe. Pertot, i especialment damunt les cadires i els retrats dels antics alumnes que més carrera han fet en els darrers anys en la societat civil (prèviament despenjats i esbocinats) hi havia una estesa horrorosa d’excrements i taques d’orina.

Esgarrifa haver de fer esment de la sort que ha sofert la sala d’actes. Cremades les cortines i el teló de vellut verd; apedregades totes les bombetes vistes i les protegides amb llums; obturades amb silicona totes les estufes; bolcades totes les rengleres de cadires (de les quals s’ha arrencat prèviament l’entapissat); trepanades fins a límits inexplicables totes les parets, portes i d’altres superfícies llises; foradat a destralades el terra de la tarima de fusta i les dues escales, a dreta i esquerra de l’escenari, que hi conduïen. Els busts dels homes notables de la història mundial de la literatura en particular, i de les arts en general, profanats. El piano ha estat llançat escales avall després d’haver experimentat la tortura que en cadascuna de les tecles blanques s’hi gravés, segurament amb algun altre instrument punxant, l’anagrama del grup atacant. De les tecles negres, de les cordes del piano i de les partitures, se n’han trobat molts fragments dins dels contenidors de material higuiènic dels lavabos de noies. Ha sorprès tothom que els incidents s’hagin dut a terme en un destacat silenci. Els veïns denunciadors han començat a sentir els nois quan aquests cantaven, fruit de l’embriaguesa etílica, l’himne de l’escola. No els deixaven dormir.