La Nacionalitat catalana

A Catalunya la teoria abstracta tenia al davant la realitat vivent. Per això va deixar-se de banda la co­marca, com a entitat secundària, i la nació, que es considerava sinònima d’Estat independent, i tot l’esforç de l’elaboració doctrinal va concentrar-se en la província històrica, tradicional, viva, és a dir, en la regió.  Era possible parlar de província, referint-se la nostra terra al bell començament, quan encara era fresca l’antiga divisió que feia de tot Catalunya una sola província; però després, quan la província no va ésser Catalunya, sinó una entitat administrativa arbitrària, va començar a sonar la paraula “regió”, que temps a venir havia d’ésser universalment admesa: i la regió era l’antic Principat de Catalunya.

            Amb la fase regionalista la bifurcació de l’ànima catalana va desapareixent. Des del regionalisme inci­pient, més social que polític i administratiu, dels pu­blicistes conservadors, que abraçats a la tradició ca­talana, continuaven subordinant-la a la tradició es­panyola, quasi sempre als ulls d’ells superior com a encarnació del principi monàrquic, fins al regiona­lisme polític i administratiu, de fesomia federalista, el cicle de modalitats i matisos va passant del dua­lisme psicològic a l’afirmació unitària de la persona­litat catalana, llevat del nacionalisme.

[…]

Descentralització, self-government, federalisme, Estat compost, autonomisme, particularisme pugen amb l’astre nou, però no el són. Una Catalunya lliure podria ésser uniformista, centralitzadora, de­mocràtica, absolutista, catòlica, lliurepensadora, uni­tària, federal, individualista, estatista, autonomista, imperialista, sense deixar d’ésser catalana. Són pro­blemes interiors que es resolen en la consciència i en la voluntat del poble, com llurs equivalents es reso­len en l’ànima de l’home, sense que home ni poble deixin d’ésser el mateix home i el mateix poble pel fet de travessar aquests estats diferents.

No és qüestió de bon govern ni d’administració; no és qüestió de llibertat ni d’igualtat; no és qüestió de progrés ni de tradició: és qüestió de Pàtria. Aquesta és la gran ensenyança que d’aquells homes vàrem treure, la pedra dels fonaments que anàvem a aixecar.

Per això, ara que donem al vent la bandera de co­berta, en aquest moment de plena definició de l’ideal boirós, em complau de declarar ben alt, des d’aques­tes planes, que llurs poesies, llurs obres, llurs somnis i fantasies ens han format; em complau d’acotar el cap davant dels vidents, dels poetes, dels escorcolla­dors d’arxius i cercadors de runes, que ens han donat a nosaltres, els sociòlegs i polítics, tot el que necessi­tàvem i l’únic que necessitaven: l’ànima de Catalu­nya.

[…]

Si ésser pàtria, si ésser nació era tenir una llengua, una concepció jurídica, un sentit de l’art propis, si era tenir esperit, caràcter, pensament nacionals, l’existència de la nació o de la pàtria era un fet natural com l’existència d’un home, independent dels drets que li fossin de fet reconeguts.         

[…]

L’Estat quedava fonamentalment diferenciat de la Nació, perquè l’Estat era una organització  política, un poder  independent en l’exterior, suprem en l’interior, amb força material d’homes i diners per a mantenir la seva independència i la seva autoritat .No podia identificar-se l’un amb l’altre com es feia quasi sempre, fins pels mateixos patriotes catalans que deien o escrivien nació catalana en sentit d’Estat català independent. […] Catalunya va seguir essent Catalunya després de segles d’haver perdut el govern de si mateixa.

[…]

A cada nació un Estat: aquesta és la fórmula sin­tètica del nacionalisme polític, aquest és el fet jurídic que ha de correspondre al fet social de la nacionali­tat.

Una objecció aquí es presenta, que mil vegades s’ha fet al moviment catalanista i es fa pertot arreu als moviments semblants: la d’anar enrera, de tornar als Estats petits, de desfer el camí de la història re­trogradant al clan, a la tribu, al feudalisme. Ve del fet que la gran majoria dels Estats actuals governen dues o més nacionalitats: si els Estats han d’ésser na­cionals, si per cada nació hi ha d’haver un Estat, s’haurien de desfer, d’esbocinar quasi totes les potèn­cies i la terra s’ompliria d’Estats petits com Portugal, com Grècia, com Holanda. I això seria una regres­sió.

Però jo no sé que tingui res a veure la tribu ni el feudalisme amb les mides dels Estats. La grandària del territori de la tribu és el més petit dels elements que determinen el seu estat social. Atenes, amb el mateix territori d’una tribu, va crear una cultura que encara nodreix les generacions modernes. La Civitas romana, això és, la República romana, no era gaire més gran que una tribu, i el seu impuls, la seva obra, encara ens governa. Tampoc entenc com el feuda­lisme pugui estar lligat amb la mida dels Estats. No sé què hi pot haver de feudal a Bèlgica més que a  Rússia, a Suïssa més que a la immensa república nord-americana. Dir això, doncs, és no dir res.

[…]

Acusar, doncs, el nacionalisme d’ésser tendència regressiva és no entendre’l, no capir-ne la significació; és, d’altra banda, viure en l’edat de pedra de la ciència política; és no saber res de les diferències d’Estat i nació, d’Estat unitari i Estat compost. Un temps la confusió era possible, perquè la humanitat no coneixia altra forma d’Estat que l’Estat unitari, ni altre procediment d’acoblar pobles que l’opressió, la dominació, l’esclavitud. Ara és un anacronisme tan inexplicable confondre la nació amb l’Estat com no concebre l’Estat sense la independència, que és el mateix que no concebre altre Estat que l’unitari.

Avui omplen la terra els Estats compostos, avui existeixen més Estats no independents, més Estats convivents en Federació que no pas Estats indepen­dents: avui els pobles que volen consagrar els drets de nacionalitat amb la possessió d’un Estat propi no per això han de separar-se dels altres pobles amb què els ha acomboiats la història.